Som un país de reconsagrats. Ho escric amb un somriure però hi torno: som un país de reconsagrats. Sembla que ens agradi buscar l’esquerda, trobar el vas mig buit i endevinar la tamborinada enmig d’un cel clar. Som així i només així s’entén aquest punt d’inquietud que hem percebut durant les darreres setmanes d’estiu.
I el cas és que ho estem fent bé, molt bé. Seguim amb una comunió sòlida i un encaix intel·ligent entre la immensa majoria dels representants polítics i la societat civil organitzada partidària de la consulta. Mas, Junqueras, Fernández, Herrera, Forcadell, Casals, Álvarez, Gallego i la resta de líders polítics i socials que han fet possible l’acord per al 9N no s’han mogut ni una línia d’allò que vam reclamar i proclamar els darrers Onzes ni d’allò que va escenificar una immensa majoria parlamentària el 12 de desembre de 2013, acordant data i pregunta per a la consulta.
Tot avança com vam preveure i cada passa queda legitimada gràcies a un suport polític i social majoritari i imprescindible.
Per això als representants de l’Estat només els queda la guerra bruta, la contaminació, la insídia, l’ofec i aquesta sempiterna cara amarga incapaç de pronunciar altra paraula que no sigui ‘no’. I per això cada cop que des d’aquí proposem i establim fites democràtiques i responen amb una nova negativa, s’enfonsen una mica més en el llot del descrèdit nacional i internacional. Són poderosos? Molt. Tenen raons en contra el procés de transició nacional? No, tenen interessos antidemocràtics.
No té cap mena de sentit torçar el somriure o estar inquiets. Ho estem fent bé, molt bé. I per això tinc la sensació que aquest Onze, a més de multitudinari, serà catàrtic. Ens retrobarem amb la força i la il·lusió col·lectives i ens farà una mica de vergonya haver dubtat un sol instant.
L’enyoradíssim Alfons Banda va tenir l’encert d’escriure aquest pregó un parell de dies abans de la Diada de l’any passat. Em sembla el millor dibuix de per què fem el que fem i aspirem al què aspirem. I em sembla, també, la millor manera de començar aquest curs decisiu i crucial:
“Convocats a la gesta hi acudirem nets de cor i amb paraula desarmada. Festivament organitzats, sí; impecables en les formes, també; sòlids en el compromís amb la veritat i amb el del costat; flexibles en el diàleg per poder anar més enllà. Generadors de novetat, conservant astutament la ingenuïtat. I en ordre respectuós. Primer de tot, precedint tothom, van els poetes, i els místics, en els que honorem aquells que ja han estat onsevulla que arribem. Després, al capdavant del poble, van aquelles i aquells que el serveixen; havent escoltat el cant l’han transmès amb fidelitat i eficàcia. Darrera d’ells ens situarem tots nosaltres. No som els millors, però som el poble. Sense nosaltres no hi ha gesta, ni festa per anunciar-la o per celebrar-la. I, ja al final, cal que se situïn els penitents: corruptes, aprofitats, polítics d’ells mateixos, vells perplexos o joves pocasoltes i altres que també són nostres. I entre tots elevarem un clam: in, indé, independencià!”
Aquests dies sovint podem llegir demandes per continuar avançant bé en aquest procés polític. Va bé recordar que, fins ara, ho estem fent bé. Molt V.
