Durant aquest estiu hem assistit, des del sobiranisme, a l’espectacle de veure com la tèrbola família Pujol era la riota d’Espanya, sempre amb la intenció de fer caure també tot allò relacionat amb el procés independentista. Pujol serveix com a descrèdit, com a palanca que demostraria al catalanisme la mena de poca-soltes fariseus que ens han convençut que ara cal un estat propi, aquesta cortina nova rere la qual continuar amb els vells tripijocs de poder, ara que Espanya ja no els vol tolerar a canvi d’obediència.
Hi ha una voluntat decidida de posar el sobiranisme contra les cordes, forçar-lo a la divisió interna, al radicalisme eixelebrat, tot perquè a la llarga la gent d’ordre que l’ha adoptat en els últims anys cobri seny i es desvinculi tant dels lladres de camisa de seda com dels barroers de samarreta i consigna, els quals voldrien un estat propi per a seguit jugant a les seves mentidetes milionàries: siguin aquestes les dels moviments urbanístics o la dels somnis revolucionaris impossibles d’assaciar. El diari El País insisteix amb la comparació: la burgesia catalana vol un estat propi per a continuar amb el seu obscur clientelisme… Tanmateix no hi ha estat modern lliure de nepotisme o de tràfic d’influències a favor dels amics i coneguts, però ja ho sabem: només aquí a Catalunya els vicis humans posen en dubte l’existència del país. La Comunitat de Madrid pot ser un niu de rates reconsagrades i enormes i mostatxudes, però ningú posarà en dubte que ha d’existir.
Però ambdues opcions (sobiranisme de rics o de pobres) impressionen o emmerden per igual, i podrien fer que el sobiranisme majoritari o ingenu o sentimental acabés preferint el gradualisme pragmàtic federal a llarg termini —el tema català, quan es pugui, senyoreta…— que no el sobiranisme recalcitrant, el qual no té cap perspectiva sòlida a curt termini, més enllà de la voluntat d’una consulta i les eleccions que se n’hauran de derivar, passi el que passi el 9N.
L’espanyolisme no rebaixa les seves ambicions, encara que porti tants d’escàndols a l’esquena que moralment viatgi a l’alçada dels cucs d’anar a pescar. Perquè cap mena d’escàndol o martingala posarà en dubte l’existència d’Espanya: ni l’espanyolisme totalitari (el franquisme) ha desacreditat la idea d’una Espanya unitària i castellana.
El catalanisme potser no és moralment innocent —ja ho sabem, oi?—, però això no hauria de perjudicar les ambicions del país, almenys si aquestes no són de sobte rebaixades, a la llum de la falta de perspectives, de la incertesa i de l’hostilitat en augment de l’espanyolisme conservador. Hi ha qui també, des del sobiranisme, voldria aixecar el peu de l’accelerador, tot aprofitant l’afer Pujol, emparant-se en un sadisme i una addicció al drama molt cristiana. El sobiranisme com un ascens al Gòlgota. El calvari i Pujol com una creu impossible de carregar. Com que no som innocents deixem-ho córrer de moment, o per sempre, etc. Morir per a ressuscitar quan es pugui. Espanya ens crucifica, etc.
Però jo tampoc no m’atreviria a descartar que Pujol, el gran egòlatra, no hagués fet esclatar l’escàndol perquè parlem d’ell, simplement per això, o perquè en el fons —ell que mai no ha cregut en l’estat propi—volgués ara dinamitar ‘el procés’ —sempre s’ha pensat que Catalunya era ell, fonamentalment—, encara que això li costi ara la glòria mundana. ¿Podrem comparar Pujol al coronel Nicholson, aquell oficial que havia construït el pont sobre el riu Kwai, i que després de ser torturat pels japonesos, s’embolica amb la construcció d’aquest pont magnífic, per a l’enemic, que després no voldrà destruir quan ho demani la dinàmica de la guerra? No ho sé. ¿Potser Pujol no vol dinamitar la Catalunya autonòmica perquè es pugui aixecar la Catalunya sobirana, aferrat bojament a la seva obra, encara que amb ella hagi de rebentar? El síndrome del coronel Nicholson.
Deixem-ho córrer. Si que és cert que fa falta una generositat, una amplitud de mires i un patriotisme a prova de tota mena de petiteses polítiques o morals que hauríem de saber gestionar. Com dic, hi ha també dins el sobiranisme qui voldria deixar-ho córrer una temporadeta i aprofita qualsevol avinentesa, sigui una inundació al pàrquing de casa o un compte numerat en un banc d’Hamburg. Això mostra que estem ja arribant a un terreny pantanós, dins el qual ja no s’hi valen les proclames de sobretaula, el milhomes que practicava un sobiranisme de diumenge, sobretot quan havia perdut el Barça i els ànims estaven alterats.
El català emprenyat té ganes de continuar de vacances; això de la tardor catalana l’ha agafat amb la camisa sense planxar, i amb els dits bruts de tinta dels suplements de La Vanguardia. Hi ha qui des del catalanisme es fa seves les denúncies antisobiranistes de l’espanyolisme, perquè aquest té unes dents esmolades que fan feredat, les dents de Montoro —i els altres bandits—, que ahir va demostrar que contra Espanya hom no pot ni emportar-se el bolígraf d’un mostrador del ministeri, mentre que sense qüestionar Espanya la corrupció no deixa de ser un delicte comú, com robar una gallina o conduir borratxo.
Estem en un punt decisiu i alhora tampoc no hi ha res clar. Se’ns continua dient que el 9N anirem a votar, i alhora se’ns afirma que no es farà res d’il·legal, quan ja sabem que la convocatòria serà il·legalitzada abans que la tinta de la impressora del Parlament s’hagi eixugat al sol tebi de setembre. Davant d’això n’hi ha molts que encara no saben què fer: o continuar amb el múscul sobiranista, peti qui peti, mossegant tots els ridículs i totes les heroïcitats —martirologis puritans inútils, un clàssic nostre—, o esperar temps millors —aquest seran acusats de traïdoria…—, després d’agafar aire i mirar de recomptar la magnitud de les forces de les quals disposem, tot perquè si el país és fort no li vindrà de sis mesos o d’un any, si del que vertaderament es tracta és d’emancipar-lo sense trencar la vaixella de l’àvia o d’acabar tots a la presó.
En fi, que ja ho veurem, oi? L’estil és un punt de vista i un seguit de valors. Bon retorn a la feina, bon cap de setmana i feliç sobiranisme prudent, etc.
