No comparteixo, critico, i per tant no practico, la idolatria. No m’agraden aquells que hi cauen, també amb Artur Mas. Perquè l’han linxat molt, sí, però també n’hi ha que dins i fora del seu partit el tenen d’un temps ençà com en un pedestal on entenc que l’ubiquen per contrast a com molts altres s’hi acarnissen. Però els extrems mai no són bons i en aquest cas crec que al primer a qui l’excés d’idealització incomoda és al president. Jo als qui en esmentar-ne el nom sembla que ho facin amb algú transcendent, els critico, igual com ho vaig fer quan el 2012 va tornar de la reunió a Moncloa on Rajoy va rebutjar parlar del pacte fiscal i li van organitzar a Mas una rebuda a Plaça Sant Jaume al crit de “tots amb el president”. Ho vaig trobar tan exagerat com impropi del nostre tarannà (i el del protagonista). Critico això i també els de l’altre extrem, aquells que han retorçat la caricatura de Mas fins a extrems grotescos, volent-lo presentar com un boig, com un malalt, com un personatge messiànic, com un antisistema o com un il·luminat. Aquests, a més, s’han entestat a identificar “el problema català” amb Mas, quan això no és només fals sinó sobretot absurd de mantenir si és que de debò volen fer front a la qüestió amb unes mínimes garanties.
Dic això perquè, malgrat tot, ara sí que és l’hora de Mas. La seva. I amb ell, evidentment, la de la resta de la societat catalana i de forces i líders polítics, que hauran de demostrar allò que volen, i si ho volen de veritat i per tant si ho mereixen. Però això, ara, molt especialment, es dirimirà en el front institucional. I aquí Mas té davant seu el repte de la seva vida i sens dubte el moment que marcarà la sort d’allò que en justificarà o en condemnarà tota la carrera política. I davant d’això, una petició: “Deixin que Mas sigui Mas”. A l’estil d’aquell capítol de L’Ala Oest de la Casa Blanca, “Let Bartlet be Bartlet”. I això els qui en volen la defenestració no ho escoltaran, és clar, però els altres, el seu entorn i els seus més ferms defensors potser sí. A ells em dirigeixo: la història (amb perspectiva) i les urnes (en breu) el jutjaran, i com que això passarà indefectiblement, caldria ara, en el moment clau, no ser atacats ni atacar-lo amb l’ansietat. Això com a mínim s’ho ha guanyat. Ens ha dut fins aquí, i ell com a president podria perfectament no haver-ho fet. Ja queda menys per saber com culminarà, i no cal pensar que farà miracles, perquè no.
Fa tota la fila que Mas farà allò a què es va comprometre i jugarà les seves cartes amb la pulcritud que l’ha descrit fins al moment. Ara, a més, veurem si ho sap fer amb l’astúcia promesa i fins a quin punt pot culminar amb ella davant tot un senyor Estat espanyol amb molt de poder i amb poc d’escrúpol davant l’amenaça de trencament. No n’esperin miracles, no els reclamin. Això sí, esperin-ne més d’allò que mai abans des del 1980 no van veure d’un president de la Generalitat en defensa de la sobirania del poble de Catalunya. I això no és idolatrar-lo. Això és remetre’s als fets i al moment que estem vivint.
Què farà ara? Convocarà. I després? No ho sabem. No sabem el què, però sí el com, una manera de fer que té el poder espanyol amb molt de neguit, un nervi impropi de qui en teoria ho té tot controlat i multiplica per molt la força i les dimensions de qui el desafia. Bon senyal que diu coses de Mas i de les opcions del procés. Es confirmaran? És arribada l’hora de saber-ho. L’Hora M, que és la de Mas, sí, i també la dels Molts que l’han dut fins aquí i ara bàsicament han d’ajudar a gaudir-ne, no tot el contrari.
