La prèvia és necessària. Ningú pot intentar justificar l’enorme gravetat del denominat cas Pujol. Els fets són simples i aspres. Com un pinyol. Pel que sembla, pel que aparenta, pel que s’ha constatat i demostrat, l’expresident de la Generalitat va encobrir durant 35 anys un frau fiscal que va covar en la pròpia família. Això seria greu si es tractés d’un qualsevol dirigent polític. Això és una desgràcia quan aquest dirigent ha estat el referent nacional durant decennis per a milions de catalans i encara més quan aquest referent s’havia erigit, per voluntat pròpia, en un prescriptor de valors i moral. Això és una catàstrofe en els moments crucials que vivim. Només superable si se’n controlen les conseqüències i els profits.
Qui en pot traure profit, en aquestes hores fonamentals? En primer lloc, els màxims detractors de la independència de Catalunya. Els han donat el marge necessari per proclamar que els sobiranistes tapen amb la senyera les pròpies vergonyes. Que l’independentisme és la coartada per mantenir Catalunya com un bassal de fang. Que tot és mentida i pudor. Entre els quals hi ha, en primer línia, l’Estat. És l’Estat qui ha administrat el cas Pujol, en el temps i les filtracions. És l’Estat qui confia que dissuadirà molts indecisos. I qui creu que podria arribar a dividir els partits que volen consulta i independència. Que creguin. Això no preocupa gens.
En segon lloc, els enemics de Jordi Pujol de sempre. No el van guanyar en les urnes i ara el tenen als peus dels cavalls. Durant dècades han hagut de suportar una superioritat moral que els corroïa. Superiors com se sentien ells, sempre van acusar Pujol de ser un corrupte. Ara han vist com la confessió de l’expresident els permetia, finalment, poder dir que tenien raó. Se’ls ha obert el cel. Sempre van perdre perquè Jordi Pujol feia trampa. Ells eren millors. Bon profit que els faci. Ara, potser s’haurien d’estalviar la farsa. Declarar que ells, com milers de catalans, també l’havien admirat, malgrat tot, i que ara se senten decebuts. Se senten satisfets. I no ho han de justificar amb falses apologies. Això preocupa poc.
En tercer lloc, en volen traure profit els partidaris de la independència que no poden aguantar-se la diferència ideològica. Jordi Pujol era “de dretes”. “Un lladre”, doncs. Com tots els convergents. Cal aguantar-ne el contacte perquè el procés cap a la independència així ho exigeix. Però amb la pinça al nas. Ara consideren que la caiguda de Pujol pot obrir els ulls a molts catalans, que es podrien decantar de manera massiva i definitiva per les seves sigles. I han augmentat la pressió final contra Convergència i Unió i Artur Mas. Això preocupa molt. Perquè aquesta és la miopia que pot ferir de mort tot el procés. La que atia l’Estat.
