A mesura que s’acosta la data del 9 de novembre va prenent forma a Madrid la idea de suspendre l’autonomia de Catalunya. L’article 155 de la Constitució Espanyola adverteix que el govern espanyol pot actuar en aquesta línia, en cas que una Comunitat Autònoma “atempti greument contra l’interès general d’Espanya”, i ja fa temps que la idea els ronda pel cap i que la veuen com l’única possibilitat d’aturar el procés català. Cal tenir en compte que per a la mentalitat d’una democràcia totalitària com l’espanyola, la suspensió de l’autonomia catalana posaria les coses a lloc. Seria una solució sorollosa, certament, però inevitable atès el grau “d’insolència” a què consideren que ha arribat Catalunya. “Los ponemos de rodillas y se les pasará la tontería“, pensen. I és que, des del seu punt de vista, l’autonomia és una cosa massa perillosa per deixar-la en mans insubmises.
Rebaixar de categoria una nació com Catalunya, d’altra banda, tot deixant-la al mateix nivell que Ceuta i Melilla, és una temptació molt forta per al govern espanyol, ja que satisfaria dues pulsions: una, fer un cop d’efecte autoritari que presentés el PP com un partit capaç de demostrar que “con nosotros no se juega“; i dues, tenir una excusa per humiliar Catalunya, que és allò que sempre, plogui o nevi, els demana el cos. Sobre això darrer, però, haurien de reflexionar, perquè és la viva expressió d’un complex d’inferioritat: si veritablement fóssim una puça, com pretenen, quin plaer trobarien a humiliar-nos?
Així les coses, és pràcticament impossible que Espanya escolti les contínues peticions de respecte al Parlament català que li fa el president Mas, però fa bé de fer-les perquè mostren al món l’absolutisme del règim i forneixen de raons democràtiques les mesures que pugui prendre Catalunya, ja sigui celebrant la consulta d’acord amb la seva pròpia llei o convocant unes eleccions plebiscitàries que comportin una Declaració Unilateral d’Independència. Espanya, a més, ha tingut la mala sort que el modèlic referèndum escocès ha posat en evidència l’abisme que separa britànics i espanyols en cultura democràtica.
Per això Espanya no s’adona que ha acabat tancant-se totes les portes i que ja no pot fer marxa enrere; no s’adona que ha arribat massa lluny en les amenaces contra la consulta per poder canviar de parer i autoritzar-la. L’orgull castellà viuria una cosa així com una humiliació. L’únic que podria servir-li de coartada davant dels seus –a banda d’una quimèrica resolució del Tribunal Constitucional–, seria que la decisió li vingués imposada per Europa. Però és difícil que Europa, encara que ho fes, volgués que se sabés. A més, ja he explicat aquí moltes vegades que hi ha tres raons supremes per les quals Espanya –sempre des de la seva òptica– no pot permetre la consulta: la primera, perquè està convençuda que la perd; la segona, perquè establiria un precedent de proporcions incalculables; i la tercera, perquè significaria reconèixer que Catalunya és una nació d’Europa i que la seva pertinença a Espanya ha estat el resultat d’una conquesta armada i no pas d’un designi diví, com es pretén.
A poc a poc, doncs, Espanya es pot veure empesa a suspendre l’autonomia de Catalunya. I no li cal cap argument, perquè si hi ha una cosa que l’absolutisme no necessita són arguments. En té prou d’inventar-se que els partits catalans no es poden presentar a les eleccions amb la promesa de proclamar la independència i llestos. És propi d’un règim totalitari, sí, però qualsevol excusa és bona per impedir una derrota espanyola a les urnes.
Situats en aquest extrem, és lògic preguntar-se què farà Catalunya. Jo no sé si els catalans hi pensen, però Espanya sí que ho fa, i ara mateix està calibrant-ne les conseqüències. No dubta que un afront com el de la suspensió de l’autonomia catalana no li sortiria de franc i que hi podria haver una revolta, però tampoc això no li desagrada. De fet, és el que fa tant de temps que està cercant: que esclati la violència i que el procés català, que ha admirat el món per la seva civilitat, esdevingui un conflicte armat que pugui ser equiparat al del País Basc. Ara fa només uns dies, Pedro Iturgaiz, eurodiputat del Partit Popular, deia això: “La consulta és un cop d’Estat, i ETA és un aliat de Mas”. Aquesta equiparació permetria acusar de terrorisme les figures destacades de l’independentisme català, tant les figures polítiques com les figures socials, i detenir-les o empresonar-les com es va fer sense arguments i sense escrúpols amb els directius del diari Egunkaria el 2003 o amb Arnaldo Otegi el 2009. Tinguem present també que si el 2004 van acusar de terrorisme un nen de catorze anys –Èric Bertran– per haver demanat a una cadena de supermercats que etiquetés en català, què no faran en el cas de la independència de Catalunya.
Davant d’això, cal que les forces polítiques sobiranistes, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural siguin conscients que Espanya mai no reconeixerà els drets nacionals de Catalunya. Mai. Només hi ha una cosa que Espanya vol de nosaltres: la rendició incondicional. No acceptarà res que no sigui això. Catalunya, per tant, ha de comprendre que la llibertat no és possible sense transgredir les lleis del gueto. Els centenars d’agents del CNI arribats a Catalunya, no han vingut a fer turisme, han vingut a desestabilitzar el nostre país, i com més temps els concedim per desenvolupar les seves repugnants estratègies més perpetuarem la nostra captivitat. Mariano Rajoy diu: “No consentiré que ningú violi la llei”. Catalunya li ha de respondre: “No consentirem que ningú violi la democràcia amb lleis antidemocràtiques”.
