Aquest diumenge es preveu un consell nacional d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) intens i, potser, històric i definitiu a l’Hospitalet de Llobregat. Hi ha molta gent emprenyada per la manera de fer, actuar i pensar del seu president, Josep Antoni Duran i Lleida; els darrers temps són molts els militants que s’han donat de baixa del partit. I més que abandonaran el vaixell abans que es trenqui la federació de Convergència i Unió. En Duran no està pel SíSí, és més que evident. Ho sap ell, la gent d’Unió i també Artur Mas. Ho sabem tots. Aquest posicionament és i serà la causa principal de la fi d’Unió i, després, de la federació. Avui, CDC té més afinitats amb ERC que amb una Unió a les ordres de Duran i Lleida. I el trencament de la històrica coalició nacionalista comportarà la pràctica desaparició del partit democristià, avui ja en fase d’enderroc. Són faves contades. És un partit dividit que quedarà coix i serà residual quan abandoni la seva parella de fet. És una relació que està a la UCI.
I què passarà amb els ajuntaments governats avui per CiU quan aquesta separació sigui efectiva? Mala peça al teler. El preocupa això a en Duran? La seva prioritat és fer bé els passos per garantir el nou moviment polític de centre que va anunciar a finals de maig que volia constituir.
En Duran està a favor de la consulta, però en contra d’una Catalunya independent. Està molt incòmode anant de bracet amb Convergència. Deixar de ser el secretari general de la federació de CiU va ser un primer pas per escenificar els seus desacords interns. Però la incomoditat d’Artur Mas encara és més complexa. M’imagino el paper que li toca fer entre Oriol Junqueras i Duran i Lleida, i no l’envejo en absolut; no ho té gens fàcil. Mas sí que està a favor de la independència de Catalunya però el seu soci teòric de més confiança ja fa temps que no li fa costat en aquesta travessia. És més, el deixarà oficialment aviat. En Duran no té prou a carregar tintes públicament contra Oriol Junqueras i ERC, que aviat eliminarà la ja desfilada xarxa que protegeix CiU. Mas treballa en l’execució d’un pla B si no es donen totes les garanties democràtiques per fer la consulta i, en paral·lel, dibuixa una nova Convergència sense la companyia dels democristians. Se li ha girat molta feina, massa.
I a Unió no diuen res? A banda dels que han plegat i que ja ho donen tot per perdut i dels que interessadament fan costat Duran, hi ha gent que vol lluitar per la continuïtat d’una UDC lluny dels seus dominis, un polític que fa 30 anys que és al capdavant del partit. Però al partit democristià són gent de bona pasta, fins i tot els més crítics. No han sabut aflorar les seves discrepàncies amb la direcció del partit. Li han deixat fer massa i ara els queda poc marge i temps de maniobra. Redreçar el rumb és complex, però no dir impossible. A mitjan agost el dirigent d’UDC Antoni Castellà es mostrava públicament a favor que Unió Democràtica recuperi els seus orígens. En una entrevista a El Periódico deia textualment: “Utilitzant una frase del papa Francesc, crec que és un moment de refundació en un procés de regeneració completa. Ens hem de purificar i alliberar-nos dels sectors influents que ens han apartat dels orígens fundacionals. Cal recuperar una radicalitat absoluta en la defensa de la justícia social i un nítid sobiranisme sense dubtes.” Recuperar doncs l’esperit fundacional del líder democristià i nacionalista català Manuel Carrasco i Formiguera que va morir afusellat el 1938 per la seva lleialtat a la República. Antoni Castellà, a més, es mostrava fa just un mes partidari del SíSí en una hipotètica consulta i, en aquest sentit, estava convençut que Unió hauria de defensar aquesta mateixa posició “per coherència històrica i doctrinal”.
El sector crític d’Unió ha estat fins ara un sector prudent, probablement massa. Però aquest diumenge no es preveu justament que la reunió del seu Consell Nacional sigui una bassa d’oli. Són molts el que necessiten dir la seva, explicar-la i fer-ne un debat intern, però aquest objectiu, a Unió, no és fàcil. La crítica no està ben vista.
El consell nacional d’aquest diumenge potser serà la darrera oportunitat de plantar cara en el si d’una teranyina que Duran ha anat teixint a la mida dels seus interessos polítics.
