Donant per bones les xifres màximes de dijous, a Barcelona hi havia 1.800.000 persones i a Tarragona 7.000. I uns no són millors que altres. A diferència del que propaga l’unionisme, no hi ha cap repartiment de carnet de bons i mals catalans. De l’únic que han de ser conscients és que per cada català convocat per Societat Civil Catalana (SCC), l’ANC i Òmnium en van convocar 250. La proporció és de 250 a 1.
Una vinyeta de El Roto publicada ahir pel diari El País i promoguda amb il·lusió per Jordi Cañas a través del Twitter criticava “la massa” com a caldo de cultiu per a demagogs. Bé, simplement em pregunto què hauria passat si les xifres haguessin estat a la inversa. Però no cal recòrrer a supòsits: Jordi Cañas va assistir a la manifestació que l’octubre de l’any passat va aplegar 200.000 persones a Madrid per reclamar el compliment de la Doctrina Parot. Em pregunto, li pregunto, si hi ha bones i males manifestacions, si unes són “massa” i les altres no depenent del què s’hi reclama.
En qualsevol cas, la diferència bàsica entre la manifestació de Barcelona i la de Tarragona és la següent: els manifestants de la V volien que els de Societat Civil Catalana puguin votar No. Els manifestants de Societat Civil Catalana volien que els de la V no puguin votar. I aquí no hi ha una distinció entre bons i mals catalans, hi ha una distinció entre tolerància democràtica. Si l’ANC aconsegueix que es celebri la votació, els de SCC podran acudir a les urnes i votar per allò que anhelen: la unitat d’Espanya. Cal recordar que el 9 de novembre hi ha tres opcions que competeixen en igualtat, i una d’elles, tan legítima com les altres, és que les coses continuin igual.
I ni Guàrdia Urbana ni Delegació del Govern: el millor termòmetre per saber quina opció política compta amb el suport de més persones és mesurar-ho a les urnes: de manera universal, amb igualtat d’oportunitats i la llibertat que dóna el secret de vot. És exactament el que es demana majoritàriament des de Catalunya. La pregunta és: no tenen ganes els de Societat Civil, Alícia Sánchez Camacho i Jordi Cañas de saber realment quin suport té l’independentisme? No tenen ganes, ni que sigui per curiositat humana, de saber si el No és majoritari?
Serà d’una manera o serà d’una altra però s’acabarà votant. El millor per a tots plegats és que fos a través de la consulta per tal que la qüestió sotmesa votació tingui una resposta clara. Unes eleccions plebiscitàries poden ser una eina vàlida però serà impossible evitar que s’hi barregin altres conceptes. La interpretació sempre serà més nítida amb una consulta que amb unes eleccions. I quan finalment es voti, el debat tornarà a estar equilibrat: els defensors de la independència exposaran quins avantatges té i els detractors plantejaran els inconvenients. A Escòcia s’enfronta Yes Scotland amb Better Together i no pas Yes Scotland contra Don’t Vote.
Serà aleshores, el dia en què el debat torni a ser Independència Sí-Independència No que Societat Civil Catalana haurà de donar les gràcies a l’ANC per haver treballat tan de temps per aconseguir una urna amb tres opcions. L’ANC haurà treballat per ells. S’haurà cremat les pestanyes per aconseguir que els partidaris de la unitat d’Espanya tinguin la oportunitat de votar. Però m’imagino que aquest agraïment no arribarà. El 1981 el PP va oposar-se al divorci i ara alguns dels seus dirigents es divorcien. Es van oposar a la legalització de l’avortament i després, quan va ser necessari, les filles dels seus militants van tenir el dret a decidir sobre el seu cos. I sí, després d’una operació ferotge contra el matrimoni homosexual, ara veiem militants del PP casant-se amb les seves parelles del mateix sexe. Ni van demanar perdó ni després van donar les gràcies. Ara tampoc caldrà: amb què vagin a votar (allò que més els plagui) ja haurà valgut la pena.
