Ja n’hi ha que, en tertúlies i columnes, donen la consulta per morta i mig enterrada. Que voldrien una retirada, amb bon ordre, als campaments d’hivern de l’oblit. Cap novetat. La justificació principal és que volíem una consulta amb garanties. Però el tema de fons és qui ens les posava, les condicions, per poder votar amb garanties; amb la boca petita o la murrieria dels gats vells, ens vénen a dir que aquelles condicions havien de ser les del “trágala” de la llei espanyola, val a dir, les de la política d’Estat a la qual ens havíem d’acabar rendint sense haver-nos mogut del lloc. Cosa que, òbviament, era sabuda, si ho miràvem des del cantó espanyol, però que de cap manera havia estat “interioritzada” per les institucions catalanes. Ara la qüestió és que no ens hem rendit, sense moure’ns del lloc, sinó que, en aquesta guerra de posicions, les maniobres de la Generalitat (govern i majoria parlamentària del bloc sobiranista) han posat nerviós l’enemic, que ha hagut d’abandonar les trinxeres, arriscant-se a haver de tornar enrere; i, en aquesta mena d’estira-i-arronsa de sortida campal, l’Estat no està gens segur de guanyar la primera batalla de debò, si la ceguesa prepotent no el fa creure’s que les decisions del “seu” TC poden canviar la voluntat general expressada a les urnes i al carrer pels catalans. En resum: els avisos que hauríem d’emprendre una retirada amb bon ordre, més aviat serien senyal que la situació està molt indecisa, però no pas en el sentit que nosaltres no sabem què fer, sinó en el de que són els altres, els que no saben com manejar la situació.
Mirem les coses de prop. Diguin el que diguin portaveus i àugurs, el govern té un compromís amb el seu poble que ha de complir, si no vol estimbar-se. Per fer-ho, ha hagut de moure les peces que li convenien per fer la consulta; és clar que no era possible de preveure amb quins moviments respondria l’Estat, tret dels més obvis (TC, fiscalia, etc.), però, amb aquestes incerteses, ja s’hi podia comptar: a cada revolt del camí, ens esperava l’amenaça, a la qual hauríem de donar resposta segons els termes en què es plantegés. Fixem-nos que encara parlem de l’àmbit juridicopolític: instàncies, recursos, providències, etc., o sigui, guerra de desgast, de la qual sortirà reforçat, tant dins com fora, qui demostri més endurança. Si el govern, per raons que ara no podem esbrinar, no gosa complir el seu compromís fins al final, podria estimbar-se, però no arrossegaria el país amb ell; al cap i a la fi, portem uns quants anys batallant amb el poble i dins el poble per soldar una aliança interior inoxidable, demostrada amb la V de la Diada, amb el dia a dia en distints camps (des de les enquestes de l’Ara és l’hora fins les mobilitzacions d’estudiants, manifestos firmats per militants de moviments socials, per escriptors, o per professors universitaris), i que es demostrarà de moltes maneres fins arribar al 9-N. De manera que, en cas que el govern defallís, per una prudència mal entesa, o un càlcul polític mesquí de la federació que li dóna suport, no parlem, sisplau, de retirada, sinó d’acampada: que el govern tremolós arreplegui forces, estudiï noves estratègies, acapari energia per creuar l’hivern. Però, mentrestant, al marge del que faci o deixi de fer aquest govern, al qual hem atorgat una autonomia que, a tenor del que faci, ja podrem comprovar si no haurà estat excessiva, encara queda molt combustible per cremar, emmagatzemat aquests anys. Això significa que, tant els partits que es mostren massa ambivalents com els que només es contemplen en el mirall del partit de govern per prendre decisions, farien bé de girar-se altre cop cap a la gent, cap al poble mobilitzat i autoorganitzat, que encara és molt capaç de cremar tot el combustible emmagatzemat per escalfar-se, si el govern es decidia, tristament, a hivernar.
