El procés arrenca els teixits i exhibeix les artèries de la política catalana i espanyola. Les misèries, les contradiccions, la fortor. Una carn massa crua, a estones, per observar-ne detingudament els músculs i els lligaments. Els vestits, les camises i les corbates tornaran al seu lloc tard o d’hora perquè tot té un final. Però tant si això s’acaba en victòria com en ensulsiada, el catalanisme haurà mudat de pell. Res no serà com era.
Els primers descarnats pel procés han estat els partits federalistes o confederalistes. El fracàs de l’Estatut els empenyia a repensar el seu projecte nacional, però l’esclat independentista els va donar aire. La consulta de la discòrdia, i ara el nou 9-N, han permès al PSC, ICV-EUiA i Unió sostenir els seus programes malgrat les crisis i divisions internes entre els sectors immobilistes i els que demanen una regeneració programàtica. N’hi ha, és clar, que hauran perdut vots pel camí. Però no podem oblidar que la negativa de José Luis Rodríguez Zapatero primer, i de Mariano Rajoy després, per aprofundir en l’autogovern de Catalunya els donava un marge pràctic escàs, per no dir nul. És cert que el PP no es tanca a una reforma de la Constitució i que Pedro Sánchez defensa una via federal. També ho és que els populars no semblen disposats a moure ni un dit per emprendre-la i que el projecte del PSOE és poc concret. En una roda de premsa a Barcelona, després de reunir-se amb Artur Mas, Sánchez va evitar respondre si considera que Catalunya és una nació. No hi ha ningú a l’altra banda. I si algun dia pica a la porta un senyor encorbatat, amb el somriure d’un venedor ambulant i una tercera via a la carpeta, no serà per la capacitat de pressió o l’èxit negociador dels federalistes. Serà gràcies i a pesar dels independentistes.
Els segons descarnats: els corruptes. Si hi havia un pacte de silenci, si alguns feien la vista grossa, si l’arbre del qual parlava Jordi Pujol al Parlament està corcat i caurà tot, com suggeria, quan li hagin podat la branca, no podrem agrair mai prou al procés i a la crisi el mèrit d’haver despullat la impostura. Segur que l’Estat (amb tots els estaments qüestionats per trames de corrupció de primer ordre i a gran escala) ha afegit tota la salsa que ha pogut als casos que sorgeixen a Catalunya a través dels mitjans i amb l’anomenada pena del telediari. La distància que només donen els anys permetrà avaluar-ne l’abast i avaluar la mesura del flagell i de l’autocrítica. En qualsevol cas, la catarsi col·lectiva assentarà unes regles del joc més netes per al futur. La construcció d’un nou estat ens brinda una oportunitat única per acabar amb la impunitat.
La vella política també ha quedat desacreditada. El procés penalitza el partidisme i l’excés de gesticulació i de tàctica. Amb l’autonomisme moriran els partits polítics que no reconnectin amb la ciutadania. L’exercici de la independència exigeix que les forces polítiques siguin veritables instruments per aconseguir objectius polítics i deixin de concebre’s com a fins en si mateixos. Els independentistes exigeixen a les forces sobiranistes que s’immolin, si cal, per construir l’estat català. Tot està en qüestió: les sigles, les estructures i els modus operandi. Per resorgir, tot haurà de ser nou. I després, si Catalunya esdevé un estat, els partits hauran de refundar els seus projectes de dalt a baix. Serà CDC un partit socialdemòcrata o liberal? ERC aspira a ser la força central de l’esquerra? I el PP, amb obediència al carrer Gènova, sobreviurà al post-autonomisme?
El govern espanyol, el quart descarnat, i el més mesquí. Deixant de banda el procés, ¿hi pot haver un poder tan gelós de perpetuar-se que fins i tot és capaç de forçar la suspensió d’un decret que pretenia pal·liar temporalment els impagaments de la llum i el gas dels més desvalguts durant els mesos d’hivern?
Els cinquens i últims són els que descarnen: la bona gent. Els incomptables manifestants, incansables malgrat tot; els milers de voluntaris que fan el porta a porta; tots aquells que dediquen hores i hores a penjar pancartes i a assistir a assemblees. La revolució pacífica i quotidiana ens ha fet despertar. Catalunya es qüestiona, repensa i transforma. El nou país.
