Tenim la sort d’haver viscut un fugaç retorn al passat: aquell desconcert a Convergència, aquella aspror d’Esquerra, la xiulada poruga d’Iniciativa i el somriure satisfet d’Unió. Fins i tot va tornar una estona aquell regust amarg de no sortir-nos-en malgrat nosaltres mateixos sense necessitar els adversaris polítics reals.
I va ser una sort perquè vam tenir raons per entendre que la nostra incomoditat i el nostre malestar era directament proporcional a l’avenç polític meteòric que hem protagonitzat en aquests darrers cinc anys.
Per això quan s’ha aixecat la boira i hem observat el paisatge després del 13 d’octubre, hem pogut veure una reunió que s’ha dramatitzat en excés i la realitat d’un president de Catalunya oferint una via directa per exercir el nostre dret a decidir el proper 9 de novembre, tot assumint que ens caldrà revalidar el resultat en unes eleccions plebiscitàries. Hem vist un Junqueras incòmode dins una antiga disfressa carodiana, massa petita, assumint que ell, el seu partit i les seves bases faran tot el possible perquè el 9N sigui un èxit de participació; uns dirigents ecosocialistes –Romeva, torna!- inexplicablement i desacomplexadament orgullosos en el seu desconcert i unes CUP decidides a aprofitar cada pam d’aquesta nova proposta per posar-se al servei d’un mandat popular assumit des del primer dia que van entrar al Parlament. I des del carrer, paradoxalment, Òmnium i l’ANC demostrant un sentit d’estat imprescindible per assolir l’estat propi.
I sí, és clar, les inèrcies tenen el seu pes i hi ha qui voldria que la tonalitat del groc compartit fos més semblant a la seva, però tenim un mapa més clar, tenim –per fi, ara sí!- un full de ruta definit on només trobem a faltar la concreció d’unes plebiscitàries que no haurien de tenir lloc més enllà del mes de febrer de 2015. El 9N és un fet, un fet concret i transcendent, i seria una greu irresponsabilitat menystenir-lo.
Dilluns vam patir una estona perquè ens va semblar veure com ressuscitaven els cadàvers de la vella política de tacticisme partidista malentès i vol nacional gallinaci. Va ser un miratge, un toc d’alerta si voleu, però també va ser l’evidència que els partits del bloc sobiranista –que ho tinguin clar- poden gesticular només fins a un cert punt perquè la determinació social majoritària és tan forta que no estem disposats que ningú ens faci perdre aquesta partida sense haver-la jugat. Veurem que els qui no volen jugar ni deixar jugar queden immediatament expulsats de la centralitat política i relegats a observar el tauler des de la grada sud en companyia d’icetes, riveres i d’altres camachos: convidats de pedra amb poc a dir i res a fer més enllà de l’estirabot.
I ara sí, sense cap mena de dubte, propera estació 9N: votem, votem i votem. Perquè és el primer pas per guanyar el futur i, com qui no vol la cosa, perquè ens cal enterrar definitivament l’antic règim amb aquesta revolució democràtica.
