El dret a decidir del president espanyol també passa per triar lectura: Bloomberg o el Marca? I ja ha triat, vés. La cadena Bloomberg, un dels grans mitjans d’informació econòmica dels Estats Units, publicava ahir un editorial on assegurava que “per evitar una espiral de desobediència civil, Rajoy hauria d’anar a Catalunya i reconèixer, en persona, els errors que el seu partit ha comès”. Llàstima. Segurament ningú no li llegirà això a Rajoy i ell ja sabem tots que és més de llegir el Marca, diari esportiu líder de vendes en premsa de paper a Espanya i que un dia va ser dirigit per un senyor de nom Eduardo Inda, aquell que va dir que calia aturar Messi pel civil o pel criminal. D’aquestes fonts beu el cap de l’Executiu espanyol. I sí, vol aturar allò que bull a Catalunya de la forma menys civilitzada possible.
En contrast a aquest fer que no és només el de Rajoy sinó que és el procedir clàssic del poder Espanyol amb les demandes de Catalunya (justes o injustes, econòmiques o identitàries, de màxims o de mínims), a Catalunya hi ha hagut moviment. I sí, el cas del president Artur Mas serà digne d’estudi, quan passi tot plegat, acabi com acabi el procés. I de seguir com fins ara, en un altre nivell però també imprescindibles, caldrà estudiar igualment tot allò que hauran arriscat partits com ERC, ICV i la Cup en l’entesa per defensar al màxim el dret del poble català a votar. Però és obvi que qui arrisca més políticament en tot plegat és CiU i el seu govern, que estan pilotant el procés des de les institucions. I aquí tenim la clau que forçarà els de Rajoy a fer com mai no s’haurien pensat davant una comunitat internacional que s’ho mira. Davant el pulcre espectacle democràtic que ofereix Catalunya i les seves institucions, pilotat no per uns radicals sinó per gent clarament d’ordre, a Madrid hauran de destruir, com bàsicament saben i els agrada, però ara a ulls del món, i davant la incomprensió de la gent civilitzada.
L’any 1996, CiU va concórrer a les eleccions espanyoles amb un eslògan que deia “Plantarem cara”. Passats aquells comicis, pactava amb el PP. Ben bé en fa vint anys, tot i que de facto som a anys llum d’allò. Catalunya, del dret i del revés, amb el peix al cove i amb mil altres provatures, no ha trobat l’encaix en una Espanya que no la vol ni la reconeix com és i se sent. I a això calia plantar-hi cara. Finalment, molts anys després, frustrats molts intents, s’ha fet. El més pelut del cas és que les institucions catalanes han de batre’s amb un interlocutor estil Inda. Així que caldrà vigilar amb les cames. Que ningú no n’esperi jogo bonito. La seva tria és la clàssica. Rajoy, que ens el venien com un moderat al costat d’Aznar, lliurement s’hi ha fet sense despentinar-se. I aquí els partits catalanistes hauran de persistir, malgrat tot, per fer possible una consulta que és justa i que ells els primer volen que ofereixi totes les garanties democràtiques. Que n’hi haurà qui farà l’impossible per fer-les desaparèixer del terreny de joc? No haurà estat per incompareixença del contrincant, que haurà plantat cara i s’hi haurà deixat la pell. I ja l’audiència jutjarà. No només “la hinchada”, Mariano. El món (civilitzat).
