Diumenge, UDC es pronunciarà sobre si, com a partit, dóna suport o no a la independència de Catalunya. El fet és d’una gran transcendència i tindrà, a la curta o a la llarga, enormes conseqüències.
Pocs partits tenen una història tan compromesa amb la llibertat de Catalunya com UDC. Sens dubte, l’afusellament de Carrasco i Formiguera n’és el gran exemple. Però alhora, aquest tràgic fet, sovint ha mig tapat el posicionament ideològic del partit que, segons el propi Carrasco, es vertebrava en 4 grans eixos: 1r, l’ideal nacional, amb el principi d’autodeterminació i la independència com a meta final; 2n, el principi cristià; 3r, el sistema democràtic; i 4t, el principi de justícia social, entès com compartir el bé propi amb el bé de tots.
El grup de patriotes que funden UDC –de manera molt semblant als seus “agnòstics” amics d’Acció Catalana- tenen, per damunt de tot, un suprem ideal: Catalunya. En una època d’escassos independentistes, Carrasco, amb Macià, són els dos grans únics polítics de primera línia que defensen, sense embuts, la independència de Catalunya. Afirma Carrasco, des d’UDC: “[El record del 14 d’abril de 1931] ha de servir per desitjar amb més resolució que mai la proclamació d’una nova i permanent República Catalana”; “Catalunya ha de lluitar fins a assolir constituir-se políticament, com a nació que és, en estat independent que amb tota llibertat pugui portar les aliances i confederacions que cregui convenients”, “Yo soy partidario de la libertad y la independencia de los pueblos históricos [pronunciat al Congrés dels Diputats a Madrid]”; “Nosaltres volem la nació catalana i l’estat català per a ésser lliures”, etc.
Però, permeteu-me, i encara que no fos així, què? El catalanisme republicà, que lògicament encara creia en un encaix amb Espanya, ha virat al segle XXI a un independentisme que creu en un encaix al món. El plet dels catalans, avui, el 2014, no s’ha de justificar en cap passat, sinó en el futur, en l’esperança d’un país millor, més lliure i més just pels nostres fills. Avui el catalanisme sap que això només pot aconseguir-se amb la independència. La resta és un regionalisme provincial que vés a saber a quins interessos respon. Millor dit, vés a saber no, perquè sabem molt bé a quins interessos respon.
La responsabilitat dels consellers d’Unió diumenge és enorme. Sabrem si, com a partit, UDC estarà al costat de l’ideal de la independència. Sabrem si un votant independentista pot confiar en UDC segur i tranquil que el seu vot servirà per a sumar per a la independència i no per a votar-hi en contra. Perquè d’això es tracta, ara que és l’hora: de saber en quins polítics confiar. I, malauradament, el seu líder polític actual no només s’oposa frontalment a la independència, sinó que ha esdevingut un baluard de l’actual status quo autonomista.
Descarto que UDC es pugui inclinar pel Sí-No, ja gairebé com una qüestió de bon gust, com diria Barnils. Però la temptació de fer “un Iniciativa” pot ser alta. És a dir, UDC pot no definir-se, podria tenir la temptació d’optar, un partit nacionalista!, per no definir-se sobre com vol que sigui la nació i donar “llibertat de vot” en tots sentits.
Qualsevol resposta que no sigui un Sí-Sí , d’altra banda absolutament legítima, només faltaria, situa UDC fora dels partits de confiança per a un votant que vol la independència de Catalunya, perquè no sabrà mai què es farà del seu vot (d’igual manera que li passa a un votant d’esquerres amb ICV).
No només això, no decidir una qüestió fonamental i vital com aquesta, què resol? Evita el trencament del partit? L’uneix? Realment l’uneix? I què passarà d’aquí unes setmanes quan, possiblement, calgui votar en unes eleccions plebiscitàries? UDC tornarà a trobar-se amb la necessitat de definir-se. (En aquest article m’estic referint sempre a UDC partit, no als militants persones individuals, dels quals de tants i tants amics em consta la seva posició decidida a favor de la República Catalana).
Ja no som en els temps del dret a decidir. Moltes gràcies per haver arribat fins aquí, tant a UDC com a ICV. Però des d’ara i en endavant la lluita política a Catalunya es centrarà sempre en la independència. Tindrem Unió, el partit, al costat, sí o no?
