Que el futur existeix i pot ser imperfecte ho sabem no només perquè a escola ens l’ensenyaven amb els altres temps verbals, sinó perquè el passat i el present que un dia van ser futur també ho són, d’imperfectes. I m’explico. Allò que està per venir fins al 9N i més enllà serà imperfecte segur, i sobre això crec que tothom està avisat. El procés, ni ha estat, ni és, ni serà l’ideal, entre altres coses perquè Madrid no ho ha fet possible. Tot i això, malgrat ser imperfecte, Déu n’hi do com els partits catalanistes han superat les expectatives que la immensa majoria hi teníem dipositades. A batzegades, per trams esbatussant-se verbalment, sempre amb l’ai al cor, però van avançant. De forma imperfecta però ho van fent, i la resta ho pot assumir i fins i tot celebrar. Ara bé, allò que molts no superarien anímicament i com a ciutadans seria un futur molt imperfecte. Això sí que generaria gran frustració.
I com seria un futur molt imperfecte? En la política catalana consistiria en un escenari de confrontació ganivet en mà dels partits catalanistes, tot carregant-se les culpes els uns als altres, o tots al govern, com a complement a un escenari de no consulta el 9N. Aquest sí, sens dubte, seria un futur perfecte (rodó) per al govern espanyol. Però això, els partits pro-consulta, no només són a temps d’evitar-ho sinó que tenen l’obligació d’estar-hi treballant com mai. De bona font em diuen que van a reunió diària a molt alt nivell, pel que si se n’anul·len de previstes com diuen que podria passar avui, tampoc no és cap drama. No mentre segueixin treballant sense descans per a un acord de cara a teixir escenaris imperfectes però no del tot de cara al 9N i més enllà.
Oriol Junqueras va dir a Artur Mas en l’últim Debat de Política General al Parlament que el president no mereixeria la confiança del poble de Catalunya en cas de voler fer creure que no sabia que l’Estat vetaria el 9N. I tenia raó i a la vegada no la tenia. Poques coses són perfectes a la vida, sovint ni tan sols les frases de més impacte i amb càrrega. Perquè sí, és cert i tots sabíem que el govern espanyol no només no jugaria sinó que a més miraria de destruir tant com pogués. Quan va començar tot el procés, doncs, tots sabíem que el futur perfecte no existia. Ara bé, marcar fites, creient-hi malgrat ser conscient també de la seva dificultat de materialització, no és enganyar. És, políticament, forçar escenaris. Forçar, per exemple a què els altres es moguin o, si no ho fan, a què quedin retratats i que això pugui tenir conseqüències. I com ha actuat, actua i actuarà el poder espanyol tindrà conseqüències, que ningú no en dubti. Ara! Seria absurd que les paguessin els partits catalanistes i el sobiranisme.
I una última apel·lació: que tothom entengui, sense renunciar-hi, que el 9N no és la Lluna sinó un dit que l’assenyala. Un d’important però un més dels que té una mà. No ens obsessionem mirant embadalits el dit, doncs, com faria l’estúpid que ens descriu el proverbi indi. El 9N és important? Sí. La majoria del poble de Catalunya vol votar el 9N? Sí. Però el 9N, com altres moments previs i posteriors, és una eina, no l’objectiu. Per tant, aquí que ningú no es confongui, com tampoc no ens hem d’equivocar assenyalant un responsable si el 9N s’acaba tot el procés i tot salta pels aires. Perquè si això passa i arriba un nefast futur molt imperfecte, haurà estat cosa dels partits catalanistes en conjunt, que hauran caigut en la trampa de Madrid, i tots ells en rebran les conseqüències.
