El procés que està vivint Catalunya passarà a la història. Sens dubte. I és que l’experiència catalana té moltes peculiaritats que la fan especial i atractiva als ulls del món. Hi ha molts factors que ho afavoreixen: l’alta implicació de la societat civil; la gran majoria social que reivindica l’exercici del dret de decidir; les sinèrgies creades entre la societat civil i els partits polítics; el compromís que han demostrat la majoria d’organitzacions polítiques; l’espectacularitat de la resposta del món municipalista mitjançant les mocions signades en suport a la consulta; la unitat; el to festiu i pacífic de totes les mobilitzacions; la voluntat de tirar endavant malgrat les prohibicions i les suspensions del Tribunal Constitucional i la determinació del president Artur Mas, qui lidera el procés des del govern de la Generalitat de Catalunya. Es podria dir que Catalunya ha esdevingut un laboratori —a l’estil dels estudis que fan els politòlegs—, que desperta un interès polític, sociològic i periodístic que mai ningú no hauria pogut imaginar ni predir.
Aquest interès es percep en molts àmbits. I un d’important és la premsa internacional. Ja fa dies que el cas català omple les portades i els editorials dels diaris del món. Aquesta setmana ha estat el torn de l’agència econòmica Bloomberg, la qual ha publicat un editorial amb un títol contundent: “First Scotland, now Spain“. El text pica el crostó del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i li critica la decisió de no deixar votar els catalans. També li recomana que reconegui personalment els errors que ha comès el seu partit. En fi, que l’allisada dels de Bloomberg és inapel·lable.
Que els mitjans internacionals es posicionin és cabdal, per bé que la batalla en aquest terreny no està guanyada. És vital que el món entengui i reclami que Catalunya ha de poder votar i que ho digui en veu ben alta. Encara més: avui, més que ahir, sembla que el món comença a entendre que aquest no és un afer exclusivament domèstic —per dir-ho a la manera de la Unió Europea. Ara caldrà veure si això implica que alguna institució internacional hi diu finalment la seva. El respecte a la democràcia hauria de ser la gran prioritat arreu i no tan sols allà on hi ha guerres. No s’hi val a defensar-la només fora de casa. Vostès troben normal que Nick Clegg, el vice-primer ministre del Regne Unit, afirmi que el seu govern està al costat dels manifestants pro democràcia de Hong Kong i en canvi no digui res sobre l’actitud del govern espanyol que contradiu el que acaba de passar a Escòcia? El món no podrà donar l’esquena a un afer com el nostre durant molt de temps. És per això que estic convençuda que ben aviat alguna autoritat internacional farà veure a Rajoy i al seu executiu que impedir la consulta a Catalunya posa en risc fins i tot Europa.
Mentrestant, però, la Catalunyalab continua avançant. Els reptes no s’aturen i els esdeveniments són fins i tot excessivament supersònics. Avui, per exemple, se celebra una cimera de tots els partits que estan a favor del dret de decidir. Per a una servidora és vital que la unitat que han demostrat des del 12 de desembre —quan van decidir la data i la pregunta de la consulta— es mantingui i es reforci. Fins i tot en el cas que arribin a la conclusió que cal convocar unes eleccions plebiscitàries. Sé que no és senzill i que requereix molta generositat per part de tots els que seuen a taula. Però és que la unitat dels partits sobiranistes tornaria a enviar un missatge molt clar al món. A més, contribuiria a reduir la distància entre la política i la ciutadania, que fa temps que és molta, i garantiria l’avenç del procés. Ara més que mai necessitem polítics de veritat. Ara més que mai convé no defallir. Ara més que mai convé que l’experiència de la Catalunyalab no faci naufragar el vaixell abans no arribi al port de la llibertat.
