La setmana passada l’actual president de la Lliga de Futbol Professional (LFP) Javier Tebas contribuïa al debat sobre la independència amb una d’aquestes sentències tan interessades com poc rigoroses: si Catalunya s’independitza això també val pel Barça que automàticament deixaria d’ocupar el seu lloc a la lliga espanyola de futbol. Encara que pugui semblar mentida hi ha qui es podria tirar enrere per un semblant fet atès que, agradi més o menys, el futbol i el Barça en particular, omple molt la vida de molta gent al nostre país. Dirigents com Tebas i d’altres saben d’aquestes coses, encara que probablement coneguin poc de Catalunya, i ho aprofiten per intentar debilitar l’ambició nacional d’un poble. D’exemples de clubs pertanyents a d’altres nacions que no juguen la seva “estricta” competició en trobem forces. A la mateixa Espanya hi juga l’Andorra de futbol, bàsquet etc. A Anglaterra hi juguen varis equips gal·lesos, el Mònaco juga la lliga francesa i als EUA en diferents esports tenim i hem tingut molts equips canadencs.
El xantatge emocional faria menys efecte si el FC Barcelona per boca de llur president expliqués aquestes coses i desautoritzés a homes com el Sr. Tebas que, pel que sembla, no han oblidat llur pensament neofalangista. El Sr. Tebas va ser militant de l’ultra Fuerza Nueva durant els vuitantes i norantes. Aquesta és una altra diferència amb estats del nostre entorn que també coneixen el que significa una experiència recent dictatorial. Algú es pot arribar a imaginar que un dirigent de la Bundesliga alemanya tingués un obscur passat d’ultradreta. Doncs lògicament no i és que hi ha països que aprenen de llurs errors, en alguns casos molt grossos, mentre que d’altres continuen a la figuera i amb les deures per fer i la casa per escombrar.
Si el Barça deixa la lliga espanyola, cosa que no crec que passi, els primers que ho lamentarien serien els propis representants i equips d’aquesta competició. S’imaginen vostès una lliga amb un únic favorit per guanyar la lliga. Al marge de l’avorriment i manca d’interès resultant, també hi hauria una gens negligible pèrdua d’ingressos publicitaris. Els costos de deixar fora al Barça serien infinitament superiors als suposats beneficis. Qui segurament ho lamentaria, passat el primer moment de disgust, serien els propis i eterns rivals del FC Barcelona, el Reial Madrid. S’imaginen vostès una lliga espanyola sense el que abans es deia derby i ara li diuem clàssic. Qui, per contra, hi sortiria clarament beneficiat seria la competició receptora del Barça. Aquí entenc que la lliga francesa podria sortir amb un avantatge inicial però no fora descartable algun intent per part de la premier anglesa o la lliga italiana. El Barça, en aquest sentit, podria fer el seu particular agost amb un peu a Catalunya i un altre a un estat europeu.
El futbol, com comentava anteriorment, té molta importància, potser massa i tot, ara bé juga un paper important en les nostres vides. George Orwell recordava, en algun dels seus llibres, la importància que va tenir aquest esport per endolcir o fer una mica més amena, la feixuga vida dels treballadors britànics durant els durs i depressius anys trenta. Al Quebec el referèndum de l’any 1995 va sobtar i molt que el sobiranisme no s’imposés a la ciutat de Quebec, molt més francesitzada que no pas Montreal. La manca de suport de les autoritats quebequeses cap a l’equip d’hoquei gel local que va desaparèixer per problemes financers, ens diuen en aquelles contrades, va ser un element que va pesar a l’hora de mobilitzar gent vers el no al referèndum.
En molts dels meus articles he parlat que cal fer pedagogia de tots i cadascun dels elements que tinguin en el Procés un pes i valor específics. Pensions, relacions internacionals, política fiscal i econòmica, estat del benestar, un país sense clientelismes i meritocràtic, etc. L’esport és un element important de gran rellevància social i on els esportistes d’elit gaudeixen d’un privilegiat estatus social. També ells són creadors d’opinió hi, bona part de la gent, els escolta amb una devoció que ja agradaria a més d’un polític. El Barça amb l’actual directiva no deixa de fer passes erràtiques i endavant que ens avergonyeixen a molts culers i catalans. Ha tornat a perdre una oportunitat per prendre partida i posicionar-se com no fa massa anys, amb un altra directiva, sí que ho feia. D’ells dependrà si decideixen fer un canvi de rumb o el que impera és una directiva que va començar llur mandat retent pleitesia al president d’Extremadura. La correcció i la consideració vers l’altri, i Extremadura o quasevol lloc s’ho mereix sens dubte, són valors del Barça d’ara i sempre. La meselleria i la llagoteria no són ni han de ser mai part del nostre club. I menys encara davant d’aquells que menyspreen el nostre país i el nostre sentiment de catalans. Si d’aquí a les properes eleccions canvien ho celebrarem, però ja han perdut una bona colla d’oportunitats per fer-ho. La gent no ho oblida.
