Avui falten quinze dies justos per a la celebració de la consulta del 9-N. Ai las! Només falten, per tant, 360 hores perquè la possibilitat de votar es faci realitat mitjançant el procés participatiu que organitza el Govern. I és que per bé que els darrers dies l’acord del 12 de desembre de 2013 entre els quatre partits favorables al dret de decidir ha trontollat, ara sembla que s’ha acabat el soroll mediàtic i que tothom torna a tenir clar que la prioritat nacional és el 9-N. Ja era hora!
Encara més. També sembla obvi per a tothom que aquest procés participatiu —o mobilització, segons convingui— ha de ser un èxit espaterrant i que només amb l’esforç de tots això serà possible. Així doncs, es torna a aixecar el taló que s’havia abaixat en un entreacte que els actors —els partits polítics—, que sempre tendeixen al divisme, han aprofitat per “teatralitzar” excessivament les discrepàncies. Tot i que és normal que en el context actual els interessos i les tensions en el si de les organitzacions polítiques siguin importants i les crisis inevitables, l’excés cansa. Tanmateix, i malgrat que de vegades es pugui dir que “la vida es puro teatro“, el repte és massa important per fer segons què. Cal deixar de banda la comèdia de banda i reprendre la unitat que ens faci invencibles. Ens hi juguem el futur!
El futur és a les nostres mans i la història ens convoca. Així ho diu l’anunci, oi? És a les mans de la ciutadania que el 9-N està cridada a votar en una primera volta simbòlica. És a les mans de la societat civil organitzada que ha impulsat la reivindicació del dret de decidir des de l’any 2006 —abans de l’ANC i Òmnium Cultural, la PDD va fer el mateix. És a les mans dels partits polítics que han de comprendre que ara no toca que el partidisme passi per davant del país. La història ens convoca i mai abans no havíem tingut tan a la vora la possibilitat de decidir el nostre futur essent-ne els principals protagonistes del relat. Per tant, no s’hi val a badar.
Badar significaria llençar l’esforç de la ciutadania i deixar enrere els somnis. Aquest no és el futur que es mereix la bona gent del país. Vostès pensaran que tampoc ens mereixem tantes dificultats per poder avançar com a poble. Tenen raó. Però era evident que el govern espanyol no ens ho posaria fàcil i no tindria la maduresa democràtica que ha sabut demostrar el govern del Regne Unit. És per això cal fer front a les dificultats, les suspensions i les prohibicions amb unitat.
Una unitat que ens durà a la llibertat. Una unitat que ha de ser prioritària. Per encarar el 9-N i després poder anar cap a les eleccions plebiscitàries. En fi, una servidora vol procés i independència. I vull que es faci amb unitat de país, amb una llista conjunta de tots els partits polítics que estan a favor del sí-sí i d’aquelles persones i professionals de la societat civil que s’hi vulguin sumar. Convé dir-ho ben alt i que tothom en sigui conscient, perquè el procés és a les nostres mans i segons com ho fem també nosaltres serem responsables de fer-lo embarrancar. Hi hem estat a punt però ha retornat el seny. Ara 9-N i l’endemà ja en parlarem.
