Ja portem almenys quatre anys procurant matar-la, entre manifestacions i assemblees, la vella política, però, ella, impertèrrita, aguanta que aguantaràs tots els xàfecs. És pitjor que un ciclista barceloní, la vella política; es pensa que la vorera i la calçada són seves i arreplega sense contemplacions amb tot el que se li posa pel davant. I si li surten al pas periodistes, allà va que trona i res no varia: tant si li posen a la boca una escarxofa electrònica o si l’enfoca una càmera de fotos o de televisió, la vella política perd literalment l’oremus i tot s’hi val per sortir en primera pàgina, creuar les ones, obrir telenotícies. I així que els periodistes han tocat pirandó per oferir l’enèsima versió del mateix afer de cada dia, amanit com déu els dóna a entendre i disfressar el mateix missatge, la vella política gira cua i passa a fer reunions en palaus de tres en tres, amb anades i vingudes i entrades i sortides, cares de tres pams o somriure de roda de premsa urgent i exclusiva, molta pressa o molta melsa. La vella política organitza els rostres dels seus actors com si no hagués passat el temps, perquè els d’ara són com els d’abans i prefiguren els rostres dels que han de venir a seguir-la fent. No li negarem emocions, a la vella política, però són personals, o com se sol dir, subjectives: responen a estats d’ànim propis i intransferibles, però això també els passa a la peixatera de la cantonada, al fill de la mestressa de l’estanc, o a la nena de la pentinadora. Tots tenim emocions, però la majoria les ha de guardar al seu armari personal, perquè el “sistema” tolera malament la sinceritat, només admet la basca catòdica dels “sálvame por un cheque”. I, enmig de tot plegat, la vella política en fa representació poc audaç, rutinària, avorridota, de les emocions, i sempre davant del micròfon impassible o la càmera amiga.
En canvi, la gent baixa a la plaça a manifestar les seves emocions, fa assemblees, i es presenta voluntària a tot el que es mogui per tal de fer el que toca fer, i per la senzilla i irrefutable raó que ho vol fer. Però la vella política es pensa que la gent va per la vorera de sempre, com un ramat ben ensinistrat pel gos d’atura de la burocràcia representativa, dòcil a la crida oficial per delegar el poder en els seus representants. I no sap que la gent vol representants propis, els de la nova política, els que organitzen assemblees, surten al carrer, fan reunions, es presenten voluntaris, encapçalen manifestacions. Són els que no volen retenir el poder en exclusiva ni viure del seu exercici, sinó que el volen pastar amb la gent d’on surten, des de la vida real, perquè arribi a les institucions, les faci àgils, les depuri, les posi al servei de la gent, i faci fora els vicis de la vella política. És clar que aquesta postura sol ser titllada de “populista”, “aventurera”, o “demagògica”, però és la que és i es presenta tal com és. I la vella política no pot fer res per foragitar-la. Perquè això significaria poc menys que practicar-li un rentat de cervell a mig país, pel cap baix, i és ben sabut que, un cop les conviccions han tocat el moll de l’os de molta gent, de tanta gent com pot abastar la mirada des de les Glòries cap a la Gran Via i la Diagonal i a la inversa; o des del centre de la plaça de Catalunya cap a la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia i a la inversa… Quan, diem, hi ha tanta gent, i tan convençuda de la raó pròpia, del protagonisme assolit amb hores i hores de treball organitzat, amb centenars de reunions de barri i de poble, amb tanta suor i, molt sovint, amb tantes llàgrimes de goig, no hi ha persona, classe, organisme, rei, papa o molt honorable, diem, que els pugui treure del cap que els assisteix la raó. I quan es troben la vella política que fa giragonses i marrades, o inventa subterfugis per no canalitzar la raó que la mou, la gent insisteix en la raó pròpia i s’inventa noves maneres de fer-se sentir, generalment pas a pas, planejant el que realment pot fer, sense estirar més el braç que la màniga. Per fortuna, els últims temps, hem pogut veure alguns representants de la nova política donant lliçons de bones pràctiques als que continuen ancorats en la vella política, en el titubeig i les marrades, en el joc de l’estruç i la hiperventilació mediàtica. I això fa plausible que molta gent se’n vagi a dormir tranquil.la pensant que encara queda molt terreny per recórrer i que estem canviant les curses amb tanques de nyigui-nyogui per unes altres amb tanques de debò, amb regles sense trampa, i amb atletes capaços de resistir la marató per la llibertat.
