I ja d’inici l’estranya fascinació davant de la impossibilitat de la consulta; sí, aquells éssers de mirada opaca, que van dient ‘no se celebrarà’ amb un goig bullent, que enterboleix l’alè i deixa les urnes pansides.
Els que anaven dient que el President Mas era un covard i que tot era una farsa, i que arribat el dia només faria que donar excuses i buscar com aferrar-se al tron de les espases: tots aquests no han demanat disculpes. Mas està demostrant un coratge fora de mida, estem veient la revolució davant dels nostres ulls, però els revolucionaris de tota la vida estan massa ocupats mirant el Twitter. Tanta fascinació per la Història i quan tocava fer Història es quedaren a casa, a mirar la tele, o a rellegir els discursos de Lenin en edició cubana. Eren ferms i atrevits només de boca; a l’hora de la veritat nedaven guardant la roba amb una cordeta, mirant de no allunyar-se de la vorera on hi tenien els amics catedràtics que s’acovardiren quan els van parlar d’entrar a la cambra sense aire condicionat. Sempre les revolucions han estat còmodes amb els diners dels altres. Quan toca jugar-se la pròpia cara gairebé tothom posa la ganyota de Maria Antonieta i demana una altra ració de brioix.
Fins i tot continuen encara amb les desconfiances, i amb unes exigències que fan una mica de feredat. Van repetint contínuament que això només s’arregla amb la DUI o que això no té solució, un embolic infame. I els altres, els de la frustració…: ¿què en direm d’aquesta estranya raça? S’encarreguen de frustrar no facilitant el vot —parlo dels PSCistes i d’altres aus similars i municipalistes—, i després esperen atraure el vot frustrat cap a les seves paperetes. Quina gràcia!
Si això no surt bé ja tindrem clar que no ha estat per culpa de Mas o d’Homs o d’ERC; si això no surt bé serà per culpa de quatre alcaldes del PSC, del PP i de les seves gàrgoles constitucionals, de la intransigència espanyola, que és una forma de tancament mental, de psicopatia còmica, de caspa del pleistocè conservada amb cassalla i fum de puro filofeixista.
Si això no surt bé serà per culpa de l’espanyolisme engegat per un estat espanyol tempestuós i matusser, amb el qual el componiment serà absolutament impossible. A més, si no tirem cap endavant com estat propi, les represàlies seran tan furioses que el país quedarà tan coix que farà pena. Les conseqüències seran horroroses, patètiques. Això ha de sortir bé d’una manera o de l’altre.
Arribarà un dia, pel que s’endevina avui, en què només la força —o l’estupidesa, que és el mateix— podrà impedir que les urnes obrin el saló el 9 de novembre. Pel que veiem, els papers dels advocats i dels jutges no tenen cap efecte; fins i tot la propaganda electoral continua en marxa, encara que les campanyes sobre l’opció de vot no s’han engegat. A dia d’avui els impediments no estan servint de res, tot i els puritans de les ‘garanties democràtiques’ que s’encarreguen de boicotejar-les amb una mà mentre amb l’altre s’eixuguen les llàgrimes de cocodril de granja. Tanmateix, les apel·lacions que fem a la unitat vénen amb trampa; també hi ha unitat entorn d’una taula de pòquer.
El partit catalanista que vulgui jugar a pòquer amb el procés —i més d’un en pot tenir la temptació— ho passarà malament a les urnes. Ja estem en fase electoral, i sabem a qui haurem de donar la culpa si tot plegat es rebenta des de dins.
“Aquests morts no són sinó pintures, i només els nens s’espanten d’un dimoni pintat”. Una cita de Shakespeare. Bon dia. Però ara arriba l’Ebola, amb el seu perfil de signatura demoníaca, i deixa al Govern espanyol fent un altre ridícul més, jugant al cruedo amb la cua del gos mort. Això no sortia als papers de Bárcenas. El guió s’ho podia empassar tot menys aquesta tessitura. Sembla que les crisis polítiques les solucionen amb apel·lacions grotesques a la llei. Sembla que pretenen que els virus reaccionin de la mateixa manera que nosaltres, cenyint-se a la Constitució i a uns protocols que semblen escrits pel doctor Bacterio en un hospital que fa aigües enmig d’una sanitat pública mig abonyegada.
El factor Pajares-Esteso, el fetitxisme del reglament o la tossuderia per la literalitat de les coses —la manca de talent per a copsar l’esperit de res—, a Espanya ja es cobra vides humanes. I vides de gossos, que atien més passions humanistes que els periodistes degollats… Si Saddam hagués assassinat tres gossos enlloc de 150.000 kurds la guerra de l’Iraq hauria estat aplaudida. Les bèsties són el nou poble elegit: els purs, els innocents, els salvatges que són bons perquè remenen la cua i tenen la mirada amb reflexos d’or. La vida humana està passada de moda. Les vides dels animals no comestibles ens fan saltar totes les alarmes emocionals.
Vivim una crisi profunda de la mentida. Les mentides ja no són el que eren. Abans mentir era una forma d’elegància: hom mentia per defensar una veritat vergonyosa, però sòlida, càlida, palpable i constatable com un tumor. Ara la mentida s’ha democratitzat i tot té el mateix gust de desconfiança, de pasta porca, rere el qual només hi ha un buit espantós, un vertigen de declaracions i fotos trucades. Ningú ja no es refia de ningú. El calidoscopi —els vidres de coloraines— ha substituït el microscopi: la ciència és una altra forma de xerrameca, tot és política, és a dir, tot és missatge esbiaixat o ideologia, combat de ganyotes. Els interessos han substituït la realitat objectiva.
Ja no sabem en quina mena de món vivim: el laberint s’està fent més fosc i fondo, i els que hi haurien de fer llum estan massa ocupats fent piulades a Twitter. Crec que ens estem tornant imbècils: sento haver-ho d’escriure. Ja ni som capaços de pensar el que ens passa amb una mica d’assossec. Aquesta impaciència atiada per les noves formes de comunicació de masses ens acabarà de podrir l’enteniment, i amb ell s’emportarà el millor de nosaltres. Convé desconnectar. Tanquin l’ordinador. Passegin a l’ombra. Comprin un llibre de versos, una novel·la amable, relaxin la ment, parlin amb la senyora de temes platònics i no del que diuen les notícies.
Potser a la Catalunya independent es podrà fer aquesta reforma horària que tants miracles ens diuen que atresora. Tant de bo la fem entrar en una època més lenta i moral, on la veritat i els fets tinguin un pes que ara han perdut per culpa d’una excitació pertorbada que ens farà arribar ben marejats al 9N —i més enllà. Per sort, em sembla que el pròxim segle serà una altra cosa. Records a la família i disculpin si avui m’he allargat massa, etc.
