Aquests dies he intentat llegir el llibre de Josep Guixà Espías de Franco. Fa tres o quatre setmanes alguns lectors em van enviar un parell d’articles d’El País que parlaven de l’obra amb força entusiasme. Guixà defensa que, en l’època republicana, Josep Pla va col.laborar amb el falangisme i que, després, durant la guerra civil va tenir un paper en els serveis d’espionatge del bàndol franquista més actiu del que fins ara es deia. Les dades que aporta no canvien la imatge de l’escriptor que pugui tenir qualsevol persona intel.ligent, ni molt menys justifiquen la politica de l’Estat espanyol contra Catalunya -com alguns pretenen amb aquest discurs dels catalans de Franco. Però m’interessa més parlar de l’elaboració del llibre i de la seva recepció.
Si algú vol entendre que li està passant a la politica catalana, li recomanaria que donés un cop d’ull al llibre de Guixà. És un llibre d’un gran potencial, ple de dades interessants i fruit d’una feina de recerca encomiable. En principi ho té tot per funcionar. El problema és que Guixà escriu des d’una pretesa neutralitat que ho redueix tot a l’anècdota i impedeix cap sentit fort de la jerarquia, i el resultat és un magma caòtic infumable, de vegades fins i tot ridícul. D’entrada, quan vaig començar a llegir, vaig quedar parat de trobar un poti poti tan espès -sobretot perquè el llibre venia avalat per dos reputats articulistes d’El País. Però quan em van dir que Guixà era fill intel.lectual de l’Arcadi Espada vaig entendre millor el problema.
El racionalisme darwinista de l’Espada pot servir per insultar l’independentisme, o per parlar de la democràcia espanyola, però no servirà mai per elaborar un discurs eficaç sobre la cultura catalana. Imagineu-vos que un negre intentés explicar-se a ell mateix a través de l’imaginari del Ku-Kux-Klan. Oi que aniria donant pals de cec, com un borinot dins d’un pot de vidre? Doncs això és el que li passa a Guixà, intentant quadrar el cercle. Si en comptes d’intentar escriure un llibre científicament perfecte, s’hagués limitat a posar en ordre les idees seguint el fil de la seva intuïció, és probable que li hagués sortit un bon assaig. No sé si li hauria sortit un Pla falangista, un Pla sense escrúpols o un Pla desesperat, però el llibre tindria alguna gràcia i sobretot no seria tan dificil d’arribar al final.
La incapacitat de Guixà per resoldre un llibre que tenia tan treballat, m’ha fet pensar en la situació de col.lapse que està a punt de patir la política catalana, i en la previsible derrota del Barça davant del Madrid. El president Mas i la junta del Barça tenien a l’abast totes les eines que necessitaven per triomfar i, en canvi, sembla que a l’hora de la veritat es van escanyant a poc a poc en la seva pròpia pedanteria. Per què? Doncs perquè intenten aconseguir els seus objectius sense acceptar el risc del fracàs, reduint l’èxit a una fórmula racional, purament tècnica, deslligada de la seva dignitat humana. El president Mas dient que “hem d’enganyar l’Estat” fa el mateix ridícul que Guixà omplint pàgines i pàgines de dades o que la junta del Barça fitxant Luis Enrique per fer de Guardiola.
El llibre de Guixà, i la rebuda que ha tingut, també ajuda a explicar el perfeccionisme d’anorèxica que impedeix alguns dels nostres independentistes de fer servir la intel.ligència més enllà de l’estirabot. És el que li deia l’altre dia a una amiga per explicar-li la colonització.
– Imagina’t que algú que tingués alguna mena de poder fonamental sobre tu et digues cada dia que estàs grassa.
– Ei que jo no estic grassa!
– No. Però si al teu voltant molta gent t’ho digués cada dia, potser acabaries actuant com si ho estiguessis, oi? I encara diré més: mentre tu et sentissis malament o dubtessis de tu mateixa, els que t’ho diguessin se sentirien fantàsticament bé, encara que fossin unes foques. Doncs això.
Espanya no tindrà un debat intel·lectual decent fins que els catalans no anem de cara a barraca, sense fer cas de les ombres monstruoses que els complexes dels dos bàndols projecten en la nostra societat. La confusió que produeixen els nostres simulacres també contribueix a fomentar la barreja d’odis i de menyspreus que dóna aire i prestigi al provincianisme. Encara que els dirigents unionistes facin comparacions amb el nazis, mentre apel.len a la llei, el poble espanyol només ens demanarà coratge i claredat, per respectar el nostre dret a l’autodeterminació. De fet, no ens pot demanar res més, si vol conservar la seva democràcia. Ni que sigui perquè justament ha sigut la democràcia que ens ha permès de plantejar el debat sobre la independència.
Mas i Guixà ens voldrien explicar un món complex i al final ens foten el cap com un timbal. Voldria que aquesta idea s’entengués. Perquè després les metàfores de Miquel Iceta semblen refinades i intel.ligents.
