Una de les coses més preocupants del moment present és que potser demana una excessiva unanimitat d’esperit. Sura per sobre de l’ambient una mena de moral de guerra, des de la qual es percep que hi ha dos bàndols enfrontats. Així, s’ha de prendre partit, ofegant les crítiques per a no danyar els que ens cauen més simpàtics. Ja no hi ha anàlisi sinó simple militància. Ja no hi ha crítica, sinó elogi o vituperi. Què hi farem.
“Els nostres i els altres…”: aquesta distinció sempre enlletgeix tot discurs democràtic, és veritat, però fet i fet potser és inevitable en aquesta tessitura. La política necessària per a una emancipació nacional —o per a una transició cap a una democràcia des d’una dictadura— sovint demana aquesta mena de jocs, que sembla que la política liberal democràtica vol deixar enrere. No estem fent la política de papers retallats dels països normals ni dels dies de cada dia. Això és un joc d’estratègia —escacs, m’enroco i et deixo en escac a tu…—, en el qual ni els agents més imparcials poden arrogar-se aquest paper aliè al futur de les coses. Sembla que només es pot ajudar o entorpir. Lluitar per a la victòria o ‘donar munició a l’enemic’ per a la derrota. Etc.
Hi ha els partidaris de la independència i els que no ho són —i l’aiguabarreig federalista, desactivat a dia d’avui, o a l’espera de temps millors—, i entre ells hi ha un terreny que es disputa de continu, enmig de tripijocs legals, del mata-rates polític i dels jocs de pòquer amb el calendari.
Diré el que no m’agrada, doncs, de tot això.
No m’agrada que Òmnium i l’ANC vulguin arbitrar un partit que no és el seu. Estan obligats a ser exemplars, i sovint ho han estat, almenys fins ara. Però recordem-ho: no són partits polítics, no han guanyat les eleccions. Una altra cosa també s’ha de dir: les dues senyores que lideren la cosa són unes oradores ben fluixes (estalviem-nos adjectius més durs). Fan un discursos lletjos —patètics, massa sovint—, mal estructurats, i una d’elles se suposa que lidera una institució d’alta cultura. L’altra improvisa, gargamelleja, fa contorsions: un zero en retòrica, i en responsabilitat social. Sovint se les disculpa o perdona o tolera per motius espuris. Que se les anomeni popularment ‘les tietes’ diu molt del per què d’aquesta acceptació (familiaritat, fatalitat, ironia, sensibleria i calidesa…).
Fer un bon discurs polític és un art tan antic i sabut que fa pena que estiguem encara a les beceroles. ¿Hi ha algú que hagi sentit a parlar de la seqüència motivacional de Monroe?
Perquè no es pot ser un líder i improvisar discursos, no calcular el llenguatge que s’usa ni inventar-se els passos a mesura que es balla. Perdonem aquestes coses, en part, perquè amb això seguim la tradició espanyola: nul·la exigència envers els nostres oradors, líders i representants públics (en això hi ha engrunes de quaranta anys de dictadura…). Tot ens ho empassem, commocionats, perquè ‘és dels nostres’, etc. Tothom a aplaudir, que et diran aixafaguitarres, encara que les guitarres sonin totalment desafinades i t’atreveixis només de recordar-ho. (Una altra cosa és que potser aquestes dues senyores no tinguin un recanvi vàlid. I representen els membres de les seves organitzacions, però no la ciutadania…)
Basta ja de cridòria i excitació rara, doncs: que els polítics facin la seva feina, i si des dels lobbys independentistes se’ls ha d’estirar les orelles que es faci, sabent que, al contrari que en el lobbisme clàssic, aquí, si no et fan cas, no pot anar a tocar unes altres portes… L’independentisme només té els representants que té: si aquests no fan cas a les exigències de l’ANC o d’Òmnium: ¿a qui s’acudirà per a tirar endavant la pròpia causa? Al PSC? Calma.
Que s’estigui d’acord amb el projecte polític no significa que se’n pugui administrar l’agenda, condicionar-ne els agents ni marcar cap data límit en el calendari. Poden demanar independència, “sí, sí”, estat propi, urnes, democràcia o el que sigui: però no posar terminis, exigències, escriure programes i demanar-ne el compliment, etc. No tenen contrapès amb què condicionar res… Si jugant a fer de demòcrates ens hem de passar de rosca i hem d’arribar a considerar que qualsevol ens representa hem perdut ja d’inici la partida. Acabem escoltant qui crida més, no qui parla millor. Els mitjans, sobretot els públics, haurien de saber discriminar.
¿És aquesta una conseqüència de les urnes emmordassades, quan tothom esdevé representant de tothom? Que privant-nos de la democràcia no ens facin retrocedir cap a la representativitat cavernícola. No.
Totes les formes de puritanisme fan feredat. I és una mica trist tot aquest clam sentimental, que confon les raons i les oportunitats amb les emocions i el romanticisme. Així no és estrany que a més d’un li acabi tremolant la veu, emborratxat de banderoles. No podem passar de ser un país de pandereta a ser-ne un de bandereta.
I aquest 9N que tenim ara no és més que un fetitxe emotiu: un peatge que es paga als sentimentals per a no perdre suports futurs políticament indispensables. Aquest 9N és un risc innecessari —que segurament salvarem amb estil, és cert—, se l’està assumint més des de la sensibleria estúpida que des de l’estratègia prudencial. Som com aquells soldats francesos del 1914: abans d’anar a la batalla havien de fer el vermut.
Que s’estimi el país no vol dir que es tinguin les millors eines per emancipar-lo. Més que pell de gallina, doncs, necessitem trajos i corbates d’estampat sobri —power tie—: això demana alta política, discerniment i pell freda, pell de gripau.
Ara més que mai s’ha de tenir el cap molt clar —fred—, i ser més astut que emotiu, més estratega que passional, més enraonat que patètic. Per sort, sé que això són reflexions d’una tarda, i que ben possiblement tot tornarà a agafar el rumb més decent. Però alerta. Perquè si alguna cosa caracteritza l’espanyolisme és aquesta sentimentalitat que mossega sense calcular les ferides ni les marques que deixen els queixals d’or. I si alguna cosa caracteritza el populisme —que torna ara a mostrar les mateixes aixelles peludes que durant els anys 30— és aquest excés de gestualitat i d’insatisfacció crònica i sensiblera —i líders de barriada—, que aquí es dissol dins el moviment sobiranista com a promesa de canvi, però que a d’altres bandes s’empelta amb el tango de Podemos i amb seu regust de coco sud-americà. Aquí hem de fer les coses millor. Si no, estem arreglats.
Perquè alerta si Podemos ja té partit organitzat el dia de les ‘plebiscitàries’: llavors tots ballarem sardanes tiroleses de trascantó. Podemos mobilitzarà immòbils —ja ho està fent—: el mal d’Escòcia. Allà, els que mai decideixen res ho decidiren tot en un sol dia, i pels segles dels segles. Amen.
Només demano als representants del procés el mateix que els aficionats de futbol demanen als jugadors del Barça: que no els tremolin les cames, que no facin el ridícul, i que no ens demanin que aplaudim simplement perquè simpatitzem amb els colors, quan alguns diumenges poden acabar fent un partit horrorós. Ara mateix, el que passa al terreny de joc mereix que xiulem. A vegades toca xiular perquè els jugadors es posin les piles. Cal tenir-ho en compte. Bon cap de setmana. Etc.
