Només un totalitari, un hipòcrita o un cínic –o algú que sigui totes tres coses alhora– pot dir sense enrojolar-se una frase com la del títol d’aquest article. Tanmateix, és la frase que Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal, Pedro Sánchez, Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Rosa Díez, Felipe González i una llista infinita de polítics nacionalistes espanyols repeteixen dia rere dia amb relació a la consulta del 9-N aprovada pel Parlament de Catalunya. Ja se sap que la manca d’arguments afavoreix l’atzagaiada, però hi ha límits que mai no s’haurien de traspassar. Només cal observar l’estupor que l’esmentada frase, així com l’actitud espanyola que l’acompanya, provoquen internacionalment. I és que dir que es prohibeix votar en nom de la democràcia és el mateix que dir que es prohibeix llegir en nom de la lectura o que es prohibeix caminar en nom de l’exercici.
Però aquest és el nivell dels enemics de les llibertats nacionals de Catalunya i serà difícil que es pugui avançar intel·lectualment en cap mena de debat. El debat no és possible, perquè Espanya no reconeix ni reconeixerà mai la nació catalana. Espanya admet debats amb França, amb Portugal o amb Itàlia, posem per cas, però mai amb Catalunya, perquè aquesta, als seus ulls, no existeix. N’accepta el nom, és clar, ves quin remei, però només com una possessió. Per tant, la comparança amb el debat que es va establir entre el Regne Unit i Escòcia no s’escau, ja que allà sí que hi ha reconeixement. Allà, Escòcia, sí que es veu reconeguda pel Regne Unit, i és en virtut del respecte que aquest últim demostra per la primera, que n’admet el lliure albir. L’Estat espanyol, en canvi, només es reconeix a si mateix i considera Catalunya una mera pertinença. Per això ha dedicat bona part de la seva existència a reescriure la història de Catalunya, perquè necessita que els catalans ignorin qui són i que els espanyols creguin que Catalunya no sols els pertany, sinó que “és” Espanya.
No és, doncs, una negació de Catalunya com a subjecte polític per interessos merament econòmics. Aquests interessos hi són, hi han estat sempre i són capitals, però no constitueixen la causa essencial de la negació. La causa essencial rau en el fet que el reconeixement nacional de Catalunya implica desmuntar de dalt a baix la immensa fabulació que Castella ha construït sobre la pretesa nació espanyola, i això, en el seu cas, equival a un suïcidi. No és que ho sigui, però allà ho viurien així. Si més no, ho viurien com una humiliació traumàtica que els esfereeix només de pensar-hi. En altres paraules: ens prohibeixen votar, perquè la nostra votació posa en perill les seves essències i s’estimen més quedar com a totalitaris que com un imperi passat pel ribot.
Aquesta és també la raó per la qual Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern espanyol, afirma sense enrojolar-se que “sense llei no hi ha democràcia”. Déu meu, quin disbarat! Talment com si llei i democràcia fossin indestriables. Caldria que ens aclarís com pot ser democràtica una llei que impedeix votar? Caldria que ens digués on era la democràcia en les lleis del règim anterior? On era la democràcia en els milers de crims comesos d’acord amb les lleis d’un règim que el partit de la senyora Santamaría es nega a condemnar? S’hi ha negat i s’hi negarà sempre, perquè condemnar el franquisme equivaldria a condemnar el PP, una formació política creada el 1976 per un exministre feixista i mà dreta de Franco, i integrada en aquell moment per polítics que van tenir altes responsabilitats durant la dictadura. Seria com renegar dels seus orígens i convertir-se en una altra cosa. Just la mateixa raó per la qual no volen permetre que Catalunya pugui votar. Mariano Rajoy ho ha dit ben clar: “Ni podem ni volem, però sobretot no volem”. No es pot dir més clar. “No volem”, significa que no volen renegar de les seves essències absolutistes i convertir Espanya en una autèntica democràcia, i “no podem”, significa que no poden permetre la consulta, perquè, de la democràcia, en coneixen la paraula, però n’ignoren el significat.
