‘Pels enemics de Catalunya és un filó que no han parat ni deixaran d’explotar. El desprestigi de les institucions catalanes ha estat una constant des de la caverna amb el sil•logisme pervers d’amplificar casos de lladrocini com el del Palau per tal concloure que tota la societat civil i polítics catalans estan en aquest negociat -com diria Zaplana- per a forrar-se. Més desconfiança de la ciutadania cap al sistema català de partits és un obstacle directe per a l’avenç del catalanisme. Són els que s’autoubiquen en l’apartheid polític de la normalitat -Ciutadans, PP i l’unionisme espanyolista en general- els primers interessats en generalitzar la percepció que a Catalunya tot està corcat’.
Disculpin l’autocita d’ara farà tres setmanes però a més de seguir vigent serveix com a prèvia juntament amb la defensa que mai ningú no és culpable fins que es pot demostrar. Dit això, flac favor a la pàtria estan fent aquells que volen embolicar amb la Senyera alguns dels pretorians detinguts aquesta setmana. Justament perquè en la base de les detencions es demostra que no és una operació contra Convergència ni contra Catalunya quan es trinca al número dos de la Diputació de Barcelona alhora que alcalde, que es fa dir socialista de partideta de golf diària. És un cop a una trama corrupta. I punt. Per teories de la conspiració, motxilles de Vallecas, connexions ETA-Al Quaeda que preguntin a un tal Ángel Acebes que, per cert, compta amb bons assessors financers catalans en la seva nova etapa laboral.
Som el que sembrem. Si alguns volen vestir-ho tot amb pijama quadribarrat engarjolat, donaran ales als que titulen des de Madrid que Catalunya serveix per robar en nom de Catalunya. Menys paranoia i més diligència. A Convergència no li fa cap bé seguir amb el ‘i tu més’ ni insistir en el complot sociata per empastifar-ho tot. Si la Trias Fargas no tenia res a amagar, haver fet públics els convenis amb el Palau de la Música des del minut zero. I deixar meridianament clar que si es constaten indicis de delicte en Alavedra i Prenafeta, seran fulminantment esborrats del llistat dels 50.000 militants que CDC assegura tenir. No s’hi val allò de fer veure que fa quinze anys que estan desconnectats i després tenir-los -Alavedra- al consell assessor del candidat i -Prenafeta- pagant les misses de la fundació més influent en l’entorn del pensament i l’opinió publicada convergent. Artur Mas, que gaudeix d’una imatge merescuda de dirigent treballador i honest, l’últim que necessita és que aquest debat es perpetuï i l’empantanegui.
Tampoc fa cap bé l’intent de desprestigiar un showman de la justícia anomenat Baltasar Garzón posant exemples com les detencions que el magistrat va perpetrar contra l’independentisme el 1992 sense garanties i amb opacitat, Tribunal europeu de Drets Humans dixit. Primer perquè mesclar la ràtzia olímpica i la pretoriana és barrejar naps amb cols. I segon perquè molts dels que aquests dies se’n recorden ara dels represaliats van passar-ne olímpicament llavors. Que li preguntin a algun conseller de Justícia de l’època si agafava el telèfon als qui es preocupaven pels detinguts en la garzonada contra l’esquerra independentista.
La pitjor estampa de la setmana és que hagi estat el tribunal de orden público qui hagi hagut de venir a casa nostra a ensenyar-nos les vergonyes. Queda evidenciat que aquells que qüestionaven la necessitat de crear l’Oficina catalana antifrau no només no tenien raó sinó que potser tenien alguna cosa a témer. El director de l’Oficina, l’exfiscal anticorrupció David Martínez Madero, té dret de demanar tots els mitjans i una unitat dels Mossos al seu servei. Que hagin de tornar els tricornis de xarol per mostrar-nos les clavegueres de l’oasi tampoc fa cap bé a unes institucions que han de ser transparents i, a més de ser-ho, han de semblar-ho. I els qui realment estimen Catalunya, que no facin servir el seu nom en va per intentar confondre sobre uns fets que són estrictament (i presumptament) delictius.
