A quinze dies de la possibilitat de votar, en una jornada impulsada pel govern del país, per la independència de Catalunya, el soroll i el xivarri mediàtic està tapant el que ha de ser, avui i fins el 9N, l’objectiu nacional prioritari. Afortunadament, el president Mas i Oriol Junqueras van segellar un pacte ahir per fer del 9N un èxit.
Ja ha parlat tothom. El govern, l’oposició, l’oposició de l’oposició, l’oposició de l’oposició de l’oposició, els sectors crítics, els sectors dissidents dels sectors crítics, la societat civil i l’home del temps. Personalment defenso el “pack” 9N plebiscitàries (abans de les municipals) programa basat en els informes del CATN llista nacional (amb president Mas i Oriol Junqueras i els principals actius del país). Molt bé. Ja sabem què vol cadascú de nosaltres respecte al 9N 1. Però ara, per l’amor de Déu, ara, sisplau, silenci!
Esgotats per una violència inacabable, l’església, al segle XI, va impulsar les “assemblees de pau i treva”, per posar-hi fi, o, al menys, limitar-la en el temps. La primera reunió de pau i treva que coneixem va tenir lloc a Toluges, al Rosselló, l’any 1027, presidida per l’abat Oliba, abat de Ripoll i Cuixà. Es va decidir establir la treva des de l’hora de la nona dels dissabtes fins a la prima dels dilluns i la protecció dels eclesiàstics i famílies que es dirigissin a les esglésies.
Suplico, imploro!, que recuperem la pau i treva fins el dia 9N, convertit, vulguem o no vulguem, ens hagi agradat molt o gens, hi veiem totes les virtuts del món o tots els riscos, en l’autèntica prioritat nacional.
Som a 16 dies, 16!, de votar. Fins ara, el 9N ha estat empès, comunicacionalment parlant, per la campanya Ara és l’hora. Emociona veure els enquestadors de la gigaenquesta, la campanya del país groc, els anuncis, les accions i esdeveniments. Però no n’hi ha prou. Ara cal buidar-se, involucrar-se fins al més fons del cor i de l’ànima per a aconseguir un resultat exportable al món, fer que ateneus, associacions, clubs, comunitats, famílies, avis i sogres votin. Cal un mar de vots.
Unitat. Urnes. Independència. Amb aquest crit, l’ANC i Òmnium van voler assenyalar els grans principis que haurien d’unir-nos. Seria molt demanar a tots, partits, sí, però també entitats civils, a tots, el compromís d’una “treva dialèctica” que ens permeti centrar-nos en el 9N? Potser aquest fora un senzill denominador comú acceptable per a tothom -o quasi tothom- i que evitaria l’espiral de discussions, manifestacions i contramanifestacions i contramanifestacions de les contramanifestacions de què fer després del 9N. Cada minut passat parlant d’un altre tema no parlem del 9N. Desastre. Aquest país ha d’enfebrar de 9N. S’ha de sentir que suem 9N, i que el vivim, desesperadament, compulsivament, alegrament, en cada moment.
I qui no compleixi aquesta pau i treva, pena d’excomunió cap amunt. Passar-se tota l’eternitat a l’infern per no haver ajudat a fer del 9N l’èxit més gran de la nostra historia em sembla un càstig molt raonable. I el 10N, que Déu Nostre Senyor, i l’abat Oliba, i Santa Eulàlia i la Mare de Déu de la Unitat, hi facin més que nosaltres.
