Malgrat ser un mishimista irreductible, he anat a parar a una cançó de Manel. Últimament em ve al cap quan penso en el Procés™, perque crec que la lletra retrata d’alguna manera la situació.
Així doncs, pitjo el play i a veure què passa.
Mentre sonen els primers acords de l’ukelele, penses en aquestes últimes setmanes. Com els nostres representants polítics, corejats per –alguns– tertulians, opinòlegs, periodistes i palmeros, s’han divertit amb el tira-xines apuntant la porcellana fina. Que no és seva: és nostra, dels qui votem; el gerro els hi hem deixat nosaltres.
Penses en el dia que vas posar-te la samarreta i vas anar a cridar “independència!” sota un sol de justícia. Fa tres anys que ho fas. I com has hagut d’aguantar un rosari de politiqueta, d’unitats tècniques, pre-acords, condicions, que si el Duran, que si Podemos, mandats democràtics, exigències electorals, retrets. Trets al peu. I penses si tots plegats no ens l’agafem amb paper de fumar. I comença la primera estrofa:
i, amb un pas viu i decidit, marxeu on sigui que us esperin
Baixeu les baldes, ajusteu finestres i correu cortines.
Poseu els nens al llit; si dormen, mireu com respiren
Perquè, si és bo o és dolent, no importa molt ara mateix.
Que sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!”
Sí, calleu, penses. Encara que sembli tan clar que ens equivoquem, ho anem a fer. El 9N hi haurà locals, urnes i paperetes. El 9N aniràs a fer el que ja anaves a fer de totes maneres. Encara que no fos la que tu volies. Saps que no serà fàcil i que s’han comès errades; que no tenim els seus ressorts de poder, ni les seves clavegueres policials, però fins ara no hem fet un sol pas enrere i hem dut la iniciativa en tot moment. I tu, voluntari de la gigaenquesta; tu, que has posat calers a “Ara és l’hora!”; tu, que piules amb #DUI #Tram14 #Guanyarem #VotaréPerTu, penses exactament això que diu la cançó: que ho anem a fer. I que tornarem a anar-hi junts, pel que sembla. A què tanta saragata doncs?
Sabem que volíeu fer més, però, què hi farem, així és la vida:
t’equivoques d’uniforme i dispares a qui més estimes;
t’equivoques de remei i va i s’infecta la ferida.
I, alguna estona, què us penseu?, també ens agrada estar contents.
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem fer!”
