Seré breu. A data d’avui jo diria que això s’ha acabat. I aquí ho deixaria però no ho faré. Jo no. Perquè CiU i ERC poden perfectament considerar que ells fins aquí han arribat, però potser que la resta tinguem alguna cosa a dir-hi, ni que sigui a l’hora de cantar les absoltes. Trist? Sí, però és que si algú de vostès va seguir ahir la sessió de control al govern i van quedar esfereïts per la virulència de l’intercanvi dialèctic entre el president Artur Mas i els representants dels altres partits, per exemple amb Esquerra, no vull ni imaginar-me l’estat de xoc en què es trobarien ara si aquesta setmana haguessin xerrat fora de càmera amb algú d’ERC o de CiU. A música celestial, els sonaria el festival de retrets del Parlament.
En resum els diria que a Convergència consideren que Esquerra els ha deixat sols i que a Esquerra consideren que Convergència l’altre dia al Palau de Pedralbes els va voler acorralar. I do? Doncs que es refien menys que mai els uns dels altres (que ja és…) i que l’enuig a banda i banda és d’una intensitat (i d’una incontinència verbal, calculada o no) que fa por i, sobretot, que dibuixa a data d’avui una nina de porcellana triturada més que esquerdada o trencada. Unitat, per tant? Fa tota la fila que ja només hi és en el discurs oficial que tots dos (ex?)socis mostren en públic a l’hora dir que faran tot el possible per animar i sumar per a una gran participació en la consulta alternativa del 9N. Però després, en conversa informal, a Esquerra et diuen que ni això no arribarà perquè serà igualment tombat i no superat per CiU.
I jo em pregunto: què ha fet l’Estat espanyol per merèixer aquest regal dels Déus que es diu discòrdia crònica entre els partits catalanistes, i més concretament entre CiU i ERC? No res, diria jo. Menys encara el seu màxim dirigent de present, Mariano Rajoy. I a partir d’aquí, conclusió: si passat l’emprenyament inicial per la gran topada d’aquesta setmana no saben veure ni això, no hi haurà res a fer, en clau de país i ells tots dos per separat. Això últim, que ho tinguin clar. Ara! No em facin dir per què però encara crec en l’existència de vida intel·ligent banda i banda. Per tant, com els havia promès en començar aquestes ratlles, de moment seré breu, sobretot per no haver-me de penedir de coses que ara pugui dir. En això, ja ho veuen, tampoc no faré com ells.
