De moment no ha passat res que no fos previsible. El govern està dividit entre els que esperen que arribi el general Mola de la Tercera Via i els que esperen una independència de seda, com si Espanya fos Txecoslovàquia. ERC, per una barreja de fragilitat interna i de necessitat de deixar que el país s’anés adaptant a la situació, tampoc no ha parlat gaire clar. Fins i tot durant la negociació de la pregunta, quan el president Mas es negava a posar la paraula independència al redactat, hi havia alguns diputats republicans que eren partidaris de fer la vista grossa. El resultat és que tenim una pregunta ambigua, una llei ambigua i una consulta que en el millor dels casos serà una repetició de les que ja es van fer per tot el país fa uns anys, amb els partits a remolc, sovint posant pals a les rodes.
Em sap greu però és així. El govern no s’ha preparat per a tirar endavant la consulta, cas que la justícia espanyola reaccionés com va reaccionar amb el pla Ibarretxe. Per evitar la temptació de desobeir, ni tan sols ha enllestit a temps la hisenda pròpia, imprescindible per afrontar una situació de crisi constitucional. El govern donava per fet que, una vegada feta la comèdia, i demostrat que els espanyols són molt dolents, aniríem a unes eleccions plebiscitàries i que després ja veuríem. El 2015 serà emocionant. Arnaldo Otegui ha de sortir de la presó. ETA ja ha dit que recolza el Dret a Decidir. Podemos supera el PSOE en intenció de vot. El PP està desgastat i ha fet marxa enrera en la llei de l’avortament per deixar la porta oberta a pactar amb el PSOE. El nacionalisme català està descartat com a soci de govern a Madrid.
Ara que Espanya està feble i que Pujol ha estat eliminat de la equació, la crosta barcelonina veu una oportunitat d’or per arrencar concessions a l’Estat. Per això és tan important que tot sigui ben legal, com vol el president Mas. Sobretot no hem de fer passos que ens portin a un camí sense retorn, ara que tenim la força de l’independentisme per extorquir l’Estat. Aquest és l’esquema de la situació. És el mateix esquema que va portar el general Prim a la tomba, Francesc Cambó a l’exili i Lluís Companys davant d’un piquet d’afusellament. És igual que Gènova maltractés la Sánchez Camacho quan va tenir l’acudit d’anar a demanar una promesa de règim fiscal per poder oferir alguna alternativa a l’independentisme. Sánchez Camacho és la filla d’un guàrdia civil i els senyorets de la Tercera Via tenen molta més classe. Ells saben fer les coses. I volen un canvi de règim lampedusià per Catalunya. Volen el peixet de Pujol, reformulat per continuar el negoci de les tites tites.
L’última joguina de la Tercera Via és el portal en català d’El País. Rajoy, que és qui ho paga tot en aquest moment, menys l’independentisme, s’ha atrevit a publicar-hi un article elogiant Gaziel i la llengua catalana. Fa uns dies Lluís Bassets també hi va publicar un article que elogiava Gaziel i menyspreava Eugeni Xammar, per independentista. Bassets és aquell periodista progre que diu que els partidaris del Sí no han sabut engrescar els partidaris del No. L’article estava escrit amb un pintorequisme molt típic del segle XX. Em va recordar que Bassets aviat treurà, si m’ha arribat bé la informació, un llibre dient que la societat catalana pujoleja. La web catalana d’El País, sí que Pujoleja. Ara que ja han mort l’home ja poden explotar la seva herència. Una altra cosa que també han fet per començar, és tornar a atiar la polèmica del Josep Pla franquista, que tan bé funciona per justificar el ressentiment dels catalanets castrats i de la immigració mal adaptada.
I bé, aquest és el panorama. La consulta ha servit per posar el cas de Catalunya a les agendes internacionals. Però la seva força política s’ha malaguanyat, tot esperant el general Mola de la tercera via. Alguns independentistes em fan arribar articles que diuen que Espanya és a punt de viure un nou 1898. Creuen que això és una bona notícia. Jo crec que, si seguim així, quan Espanya s’enfonsi nosaltres no tan sols anirem dins del barco, si no que a més serem els responsables morals de l’ensorrada. Passarà com sempre, vaja. I no et pensis que Catalunya morirà, no: els mateixos que hauran permès que la situació se’n vagi en orris amb els seus silencis mediocres, ja s’encarregaran de plorar-la i de continuar baixant el nivell, com van fer en la seva època els Sentís, els Sempronio, i tota la galeria de petits personatges tristos i llardosos que van fer de Catalunya un país irrespirable durant tants anys.
Així com Espanya està descobrint que per tenir una democràcia també cal tenir una població plena de demòcrates, aquí estem descobrint que per assolir la independència, cal tenir un govern i uns líders d’opinió que la vulguin de veritat -no només en les sobretaules de diumenge. De moment, Catalunya té un govern dividit i uns intel·lectuals convergents que es queixen de les filtracions d’ERC, mentre ells es dediquen a escriure al dictat del govern. Tot plegat entranyable. Si no fos perquè els Kurds i els cantonesos de Hong Kong, que ho tenen més dificil que nosaltres, posen en evidència fins a quin punt les manifestacions s’han infantilitzat, quan han passat del carrer a les institucions.
La cosa pinta malament. A banda i banda, els polítics continuen pronunciant fútilitats serioses i solemnes. De la misèria moral de l’espanyolisme català no en parlo perquè no és el meu problema, ni té gaire importància.
