El darrer invent dels telepredicadors provincians (recordem-ho: no són ni unionistes) és que el procés acabarà amb una gran frustració del poble català. Això ho prediquen els defensors de l’estatus quo, els amos de la gàbia constitucional i que s’oposen a que el poble de Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur.
En la línia de considerar-nos ximples del tot –jo reconec una part de ximpleria, i és que en 300 anys no hàgim encara estat capaços de fer que Espanya marxi de Catalunya- , els qui ens neguen el dret més elemental, el dret a decidir qui som i qui volem ser, que estan movent tots els ressorts de l’estat impropi per esclafar-nos, es pensen que ens frustrarem, que ens deprimirem, que abandonarem tota esperança.
Frustrats? Jo el sentiment que tinc és d’un enorme, creixent i volcànic emprenyament, enuig i cabreig. I més ganes que mai de decidir, d’arribar fins al final i de votar el 9N. Ara sí que ja és irrenunciable posar un vot a una urna el 9N. Tinc un vot i no tindré por a utilitzar-lo, com diuen els meus amics Ganyet i Calvís. I espero que siguem milers, centenars de milers, milions els qui alcem la mà amb la papereta de vot i la dipositem en una urna el 9N.
I que sàpiga Sepharad que els homes no poden ser si no són lliures, que no renunciarem a res, que hi hem estat, hi som i hi serem, que estem més decidits que mai, que el “problema” es la solució, l’única possible, i que cada dia que passi, fins que la veu se’ns trenqui de cridar, voldrem votar, votar i votar. A cada insult, més campanya; a cada amenaça, més democràcia.
Que sàpiga Sepharad que els catalans no podem ser si no votem, que la nostra gratitud per tots els qui s’estan deixant la pell per aconseguir-ho és infinita, al president, al govern, a les forces que impulsen el bloc democràtic a favor de la consulta, als diputats que hi han votat a favor, als alcaldes!, a la valentia del 96% dels ajuntaments catalans que senzillament han estat conseqüents amb el mandat de la terra, a tots els funcionaris que són al seu lloc. I amb ells, i per ells, als voluntaris, a l’ANC i Òmnium, i a tota la societat civil compromesa. A tots, moltes gràcies.
Que sàpiga Sepharad que sabem molt bé per culpa de qui no votem, que hem vist tota la fauna pútrida que es mou en les clavegueres de l’estat impropi insultant i amenaçant , que hem constatat com els fantasmes del franquisme incrustat en l’ADN dels cercles del poder madrileny malden per arrasar-nos, que ens riem de la por amb la que ens pretenen acovardir i que recordarem sempre aquests dies revolts, en els que vam ser tractats com bestiar. Sí, no cometis la imprudència de passar-ho per alt, Sepharad: no oblidarem mai aquests temps de l’oprobi, de l’estultícia i de l’embrutiment.
Però sobretot que sàpiga Sepharad que en la independència de Catalunya no només ens hi va el cor, ens hi va la vida. Perquè com deia el president Macià, què és d’una vida sense dignitat! I ja s’han travessat totes les línies vermelles imaginables i inimaginables. Sàpigues, Sepharad, que ja ens hem separat de tu, que la revolució catalana s’ha posat en marxa i no podràs aturar-la. Som lluny de tu Sepharad. Ja només ets un vague record, un trist malson. Ara ja senzillament només mirem de trobar la fórmula per plasmar-ho jurídicament. I per això ja podem mirar-te als ulls, sense acotar el cap, sense desviar la mirada, i dir-te: treu les teves urpes de les nostres urnes!
