En plena guerra del desastre nacional, Joan Sales va enviar una carta al seu amic Màrius Torres on l’advertia que: “si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds; si la renaixença no havia de ser total, potser més hauria valgut no iniciar-la”. És bo tornar als clàssics en moments de neguit i ànsia.
El catalanisme, és a dir, l’independentisme, viu aguantant la respiració des de les darreres eleccions. Un cop la tramuntana va netejar les boires electorals, els catalanistes vam descobrir que havíem guanyat, que som majoria i que tenim a l’abast el que cap generació abans que la nostra havia somniat. Per què? Senzillament perquè estem al bell mig del país. Que ningú no s’equivoqui: l’espai central de la Catalunya política, aquell màgic lloc anhelat per qualsevol força política, l’ocupem nosaltres.
Anys d’un trasbals immens, de declaracions de sobirania i de fulls de rutes, del treball esplèndid, rigorós i imprescindible del CATN i de tantes associacions i fundacions que ens han fornit d’arguments; temps de manifestacions històriques, de lleis i de decrets. D’esperança d’un futur en llibertat pel nostre poble. De riure i d’alegria. Ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, fins a la majoria. Un concepte, recordem-ho, molt recent, acostumats com estàvem a moure’ns en la marginalitat i els extrems.
He dit sempre que sóc partidari de proclamar la independència demà a l’hora d’esmorzar, he combatut com he sabut els provincians, he posat per davant de tot el fet de sumar per a la independència. En tinc prou per estar d’acord amb qui sigui mentre vulgui construir l’Estat català; per les mateixes raons, no accepto cap complicitat amb qui no aspira a la mateixa idea de llibertat absoluta pel meu país. I no penso que sigui cap cosa rara: a Catalunya som molts els que prioritzem el concepte d’independència, ara i aquí, per sobre de qualsevol altre, senzillament per creure que aquest no és un objectiu de partit sinó de país. I per tant, que cal obsessionar-se fins traspassar els límits de lo raonable en cercar obligatòriament complicitats amb tota la família independentista. Ens hi va una les claus de l’èxit.
I visc les meves contradiccions com puc. Odiant les “performances”, vaig estar implicat en els “Castells a Europa”; jurant-me a mi mateix que no aniria a cap manifestació més, m’he quedat xop com un ànec fa uns dies a la plaça Sant Jaume; rebel·lant-me a anar a les portes de les cases de la gent, dissabte vam passar per Terrassa i Castelldefels amb la gigaenquesta i aquest cap de setmana que ve em toca Sarrià-Sant Gervasi.
No hi ha camí per a la independència, la independència és el camí, que diria Gandhi avui a Catalunya.
Si fem cas dels informes del Llibre Blanc de la Transició Nacional, ja som a la darrere etapa, abans que tot comenci. És a dir, som a les portes de la darrere carta a jugar: les eleccions plebiscitàries. És imprescindible assegurar aquestes eleccions, perquè ja no es repartiran més cartes de la baralla. Partits i societat civil han de fer un pacte de sang per complir-ho. Sense aquesta votació, tot el camí haurà estat en va. Amb aquesta votació, en canvi, tot té sentit. Confio, un cop més, en què el país estarà a l’alçada. I sí, abans el 9N estem convocats. Si aquesta data és el tret de sortida de les plebiscitàries, per què no utilitzar-la?
Certament, aquest article és una declaració d’esperança.
