La poesia no m’agrada gaire, però últimament, quan veig el telenotícies, recordo molt un poema de Bukowski que anava més o menys així:
“Durant molts anys vaig treballar en una fàbrica. Vivia esclavitzat. No es pot dir que fos feliç. Un dia vaig deixar de treballar un moment i em vaig posar a pensar. De seguida vaig dir: “nois ja us ho fareu, però jo plego”. Els meus companys primer van quedar estupefactes. Després es van posar a esbroncar-me com uns desesperats. Em preguntaven si m’havia tornat boig. Em deien que no fes bestieses, que fora no trobaria cap feina més ben pagada. Els pocs que havien llegit algun llibre em demanaven a cau d’orella que sigués assenyat i que tornés a collar cargols. No els vaig fer ni puto cas. Em vaig treure el mono, vaig deixar les eines i vaig passar per davant de tots treballadors de la fàbrica mirant-me’ls de fit a fit, amb actitud desafiant. Els vells col·legues amb els quals compartia l’esmorzar cridaven: “ets foll, no te’n sortiràs, atura’t, encara hi ets a temps, ase!, queda’t, nosaltres som la teva família.” A la porta de sortida em vaig trobar un senyor amb corbata que volia que signés uns papers. Vaig fer un gargot a les caselles on em va posar el dit i li vaig dir adéu. Quan vaig ser fora vaig mirar enrere i vaig veure la fàbrica per última vegada. Ara estic molt bé. No sé per què collons hi vaig treballar tants anys en aquell lloc de merda. Suposo que va ser per mandra.”
Les situacions que afecten a la dignitat en general es resolen així, travessant el foc. Alehop! A Catalunya, però, volem donar una lliçó de savoir-faire al món. Suposo que per això, mentre l’ambient es va emmerdant, les nostres patums fan discursos sobre candidatures unitàries que redueixen la causa de Catalunya als límits mentals de Montserrat i ajuden a Podemos, que és el fill grotesc de la nostra mania de queixar-nos. Jo només espero que, quan haguem deixat de buscar excuses, els espanyols no ens hagin ensorrat amb ells o no els haguem desestabilitzat fins al punt que no els vingui d’un pam d’utilitzar la força. Sempre que Catalunya ha intentat recuperar la veu a Europa, l’Estat espanyol ha respost escampant el caos. Fins ara teníem l’avantatge que havíem agafat Madrid a contrapeu. Ara, entre Podemos, el pequeño Nicolás i el nostre victimisme -que ja només excita els convençuts-, hem perdut la iniciativa. Em sembla que poc a poc anirem veient que el 9N no va ser cap victòria, sinó un empat justet, i que la diada no la va salvar el president Mas amb la seva audàcia, sinó la força de la gent. Veurem que, renunciant al xoc de legitimitats, vam poder gaudir d’un moment d’eufòria màgic, d’una gran potència estètica, però que vam perdre una ocasió immillorable per fer un pas endavant real cap a la nostra independència.
Em sap greu, però mentre no aparegui un polític que actuï com el protagonista del poema, no crec que hi hagi res a fer.
