De fa mesos les brames sobre la presencia descarada d’agents del Centre Nacional d’Intel·ligència a Barcelona s’han desbocat. Hi ha periodistes honrats a Madrid que la certifiquen. I n’hi ha de cínics que la neguen. Els rumors són tan intensos, que fins i tot algunes fonts precisen exactament el lloc on aquests senyors es concentren i s’organitzen: la residència d’oficials que hi ha a la Diagonal de Barcelona, tot just davant El Corte Inglés. Aquella que vol destacar gràcies a una bandera espanyola enorme. Tan gran, que el dia que va morir Adolfo Suárez la van haver de substituir perquè l’habitual no permet hissar-la a mig pal. L’ocupa tot.
El ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, tampoc ha negat la dada. Encara que sigui falsa, Fernández trau tot el pit que pot. Es pensa, el molt ministre, que l’exhibició testosterònica d’agents i espies espantarà els més fràgils. Per això cada vegada que hi ha alguna manifestació independentista n’envia més. Es passen tres o quatre dies al Maresme i se’n tornen a Saragossa, a València o a Madrid. A costa del contribuent. Per arronsar.
En aquest context, tan viril, l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i la Generalitat van partir un atac cibernètic sense precedents els dies anteriors a la consulta del 9-N. Els dirigents de l’Assemblea i Òmnium van ser discrets. Van resoldre el problema com van poder i van callar. Magnificar-lo és fer més feliços als agressors. Artur Mas, aquesta vegada, el va denunciar amb contundència. El president de la Generalitat va afirmar que l’ofensiva informàtica havia afectat el Servei d’Emergències Mèdiques, el Servei Meteorològic de Catalunya i fins i tot la recepta electrònica. Poca broma amb els pirates.
Ahir el director del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya, Jordi Puigneró, va aclarir que no es tractava d’una agressió d’aficionats. L’atac havia estat ben finançat –el va valorar almenys en 100.000 euros–, el van perpetrar experts informàtics i havia partit de bases logístiques situades als Estats Units, la Xina i la Rússia. Això no es extrema dreta. O sí. Però potser amb credencial oficial. Afirmava ahir en una entrevista al diari ABC Jorge Fernández Díaz que els catalans són “sentimentals” i que del sentiment a la passió de la passió a la violència “només hi ha un pas”. Ell s’ho diu i ell s’ho creu. Del Cesid al Gal, senyor ministre, també només n’hi va haver un, de pas. El mateix que hi ha de l’atac cibernètic a l’atac amb explosius.
