Ara que la manifestació del poder nacional de base ha bandejat aquella manera de fer país basada en l’ambivalència de fer la puta i la Ramoneta, que tanta cendra ha fet tirar-se pel cap alguns penedits de l´hora pòstuma de l´autonomisme, és arribat el moment de situar la “cultura de la independència” al bell mig de l’àgora per ajudar a la construcció d´una nova moral pública.
Vejam: sobre això de fer la puta, cal dir que nosaltres no hem fet exactament el carrer per fer-nos un client, cobrar el servei, i dir-li: “Morta la cuca, llibertat i tapa´t”, sinó per poder pagar un proxeneta, en vulgar, un macarró: l´Estat espanyol, que, després de tustar-nos i insultar-nos, es feia el prenda d´una pila de dones que li reien les gràcies mentre disposava de pasta per satisfer-les. Rebel·lar-se contra aquesta submissió física i moral demana un gran coratge, perquè hi pots deixar la pell, i no en pots sortir sense una voluntat aferrissada de viure, perquè, no content amb colpejar-nos i extorsionar-nos, el rufià ha pretès d´envilir-nos tractant-nos com uns gossos. Ara, doncs, que, rere les ferides profundes i duradores que ens han infligit, no ens cal mirar-nos al mirall cada dematí per preguntar-nos qui som, cal aplicar la primera màxima de la “cultura de la independència”: trobar dins nostre el rigor, la fermesa i la constància necessaris per menar una vida de país lliure.
Respecte a la Ramoneta, em ve al cap aquell exemple, no sé si d´en Pla, de la noia que baixa corrents les escales cridant: “Mama, mama, m´han deixat prenyada mentre dormia!”. Doncs, sí: en tot aquest temps que hem anat fent la viu-viu, també ens l´hem deixat més o menys fotre, amb el nostre consentiment hipòcrita, i ara ens toca d´alletar la criatura que hem contribuït a fer: una societat desballestada, mesquinament servida a la voracitat especulativa dels mercats. I no hi ha “mama” que se´n vulgui fer càrrec. En conseqüència, hem d´aplicar la segona màxima de la “cultura de la independència”: mirar cap endins, deixar de donar la culpa als altres, i traginar les nostres responsabilitats, ara que volem etzibar a pastar fang el pare de la criatura.
Tot plegat ens porta al tòpic del seny i la rauxa, aquella falsa dicotomia del caràcter dels catalans que ha justificat tantes pors a rebre i tants pactes de submissió. La votació del 9-N, amb la seva rauxa assenyada, o el seu seny arrauxat, ha fet miques el tòpic i ha imposat la tercera màxima de la “cultura de la independència”: conèixer les pròpies forces, saber ampliar-les, guiar-les amb fermesa.
Ara, vostès, diran: i això, ¿que hi té a veure, amb la cultura? Depèn de com es miri, els contestaria. Ja sabem que cultura, a banda de sucós entreteniment que permet al macarró d’apujar-li l’IVA, pot ser moltes coses. Mirem aquest exemple. A punt d’acabar-se la segona guerra mundial, els pocs avions que li quedaven a Alemanya sortien de nit per enfrontar-se als bombarders aliats que castigaven les grans ciutats. Com que no coneixien els llocs on es produirien els atacs, volaven en cercles esperant informacions de terra que els indiquessin el rumb que havien de prendre. En certa ocasió, i mentre volava sobre Estrasburg, la tripulació d’un d’aquells avions va sentir per ràdio un fragment de l’òpera de Richard Strauss, El cavaller de la rosa, i tota la tripulació va saber al moment que havia de dirigir-se a Viena, la ciutat on transcorria l’acció de l’obra. Però a Viena no hi van trobar avions aliats. Aleshores, l’artiller va recordar que la ciutat on s’havia estrenat l’òpera d’Strauss era Dresde, però, quan hi van arribar, la ciutat ja era arrasada. No sé pas si va ser o no casualitat que, en altres ràtzies sobre les ciutats alemanyes, també hi sonés, en un o altre moment, El cavaller de la rosa. Potser pagaria la pena de saber què escoltaven els pilots italians que van bombardejar a primers de 1938 la Betulo fundada pels seus avantpassats romans, però segur que no hi van haver de recórrer a la cultura llatina: alguns catalans ja els hi havien proporcionat, des de baix, els mapes dels objectius on havien de sembrar el terror.
Però la cultura també serveix per defensar-se pacíficament. En rigor, si pretenem fundar un Estat propi, caldrà fer de la “cultura de la independència” l´eina imprescindible per difondre una manera pròpia de trobar el nostre lloc al món. El que és segur és que caldrà comptar amb tothom, perquè no hi ha qui disposi de la clau per fer-ho en solitari. Hi ha un profund malestar en el món de la cultura, i no hi ha qui sàpiga com ens en sortirem. Agafats entre la fallida econòmica del sistema i la política d’austeritat imposada per les institucions públiques, els creadors i productors estan ofegats. La cultura, un bé central per lligar opinió pública i política, per crear coneixement des de l’emoció artística, es veu rebaixada per la hisenda pública al nivell d’una banalitat poc menys que supèrflua. Els grans aparadors de la cultura no poden oferir productes de qualitat a preus raonables i el públic es decanta per l’austeritat domèstica, on els productes li són servits a l’instant, a baix preu i sense demanar grans esforços. En una generació, la producció cultural digna pot arribar a ser un bé escàs, només a l’abast de butxaques plenes, a les quals tampoc no els sembla interessar gaire el cultiu de la sensibilitat pública. ¿Hi ha solució? Potser sí. Uns estats generals de la cultura en crisi, oberts a tothom, podrien propiciar el retorn a un programa basat en l’obra ben feta, lligada a la realitat i no depenent del mercat ni de les institucions, difosa entre la majoria a preus acceptables. Una mirada nova per refer el vincle entre l’art i el poble. Una mirada nova sobre el present que anticipés -visionàriament, si cal- el futur del país independent.
