He tornat a veure aquest cap de setmana el film “La ciutat cremada” d’Antoni Ribas i entre escena i escena molts flaixos de l’actualitat hi he vist reflectits. Aquesta interessantíssima pel·lícula produïda l’any 76 i ambientada en l’interval que va, entre el desastre de Cuba i la Setmana Tràgica barcelonina, mostra magistralment l’ambient sociopolític que es respirava en aquella “ciutat dels prodigis”. En aquest sentit denúncies d’incompliments i greuges per part de l’Estat, desinterès d’invertir a Catalunya, reivindicacions del concert econòmic, la força disgregadora dels poders fàctics, són alguns dels aspectes que brollen d’aquest destacat film que ens acosten a l’actualitat i a una realitat de relació amb Espanya mai canviant i sempre discordant. Duran i Bas que apareix esmentat al film com a ministre de Gràcia i Justícia ho va deixar clar amb la sentència llançada per la posteritat “amb els castellans mai ens hi entendrem”. No sembla que anés errat si fem cas a la història.
La història es repeteix, o almenys algunes dinàmiques (i errors) que no deixen de sorprendre’ns. L’exèrcit (espanyol) n’és una d’elles i, de moment, tampoc sembla que, massa ens hi hàgim d’entendre. De forma recurrent trobem exmilitars o, de vegades alts oficials en actiu, que alcen la veu sobre aspectes relatius a Catalunya, en especial al nostre procés sobiranista. Aquest exèrcit, quan s’extralimita verbalment o en llurs funcions o operacions (maniobres sospitoses en sòl català, vols a temerària baixa alçada, despenjament d’estelades i el que no sabem) sembla veure’s amb la necessitat de recrear-se en aquell exèrcit dit d’ocupació que va envair Catalunya durant la Guerra Civil, més que no pas semblar-se a un exèrcit democràtic, modern i pel segle XXI. Així, cal lamentar pels propis espanyols que la involució a Espanya sigui ja un fet si algú no hi posa definitivament remei. I si és Podemos que es calcin pobrets. Veure al candidat socialista al consistori de Barcelona Jaume Collboni pontificant ahir a Madrid la “revolucionària” idea de la doble capitalitat de l’Estat Madrid – Barcelona provoca vergonya aliena i constata una manca alarmant de llums i de projecte. Que Duran, aquest cap de setmana, demani seny i moderació és almenys el mateix disc ratllat de sempre, fent sonar cançons d’en Machín. A aquestes alçades, ja no l’escolta ningú més que una claca que es va empetitint desproveïda a marxes forçades d’arguments i lideratges.
És per això que no pot sorprendre a ningú les declaracions, comparant la situació avui de Catalunya amb la de Cuba just abans dels fets del 98, de l’actual cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra Jaime Martínez Buj. Aquell recordat “nos duele España” torna de forma impenitent en l’imaginari de lamentacions de molts espanyols de dretes i d’esquerres. I quan hi ha angoixa i desestabilització a Espanya lògicament un gran element de crisi es diu Catalunya. Catalunya ha tingut amb Espanya una relació que ha ratllat l’esquizofrènia en moltes ocasions, i Espanya històricament ha demostrat valorar molt poc allò que aportava Catalunya i que feia part de la seva personalitat més intrínseca: cultura, llengua, nació etc. Simplificant Espanya ha valorat, com no podia ser d’altra forma, la nostra capacitat productiva i el benefici (per ells) recaptador, però ha menystingut o ignorat el nostre fet diferencial presentat sovint com una contracultura que calia observar amb recel o animadversió. No haver-nos sabut castellanitzar, i en això l’exèrcit hi va jugar un rol de primer ordre, ha estat un enorme i terrible fracàs nacional.
Al film d’Antoni Ribas apareix la figura de Bartomeu Robert, batlle de Barcelona de l’època. El doctor Robert en una escena li confessa a un jove Cambó que si no aconsegueixen posar fre a la corrupció i a les xarxes caciquils serà impossible avançar com a país i com a societat. Premonitòries paraules que ens serveixen d’utilitat per avui. Què uneix avui, més que no pas cap altra cosa Catalunya amb la resta de l’Estat espanyol, sinó són aquestes xarxes clientelars de dubtosa utilitat i generadores d’inconfessables servituds. Si volem fer un país nou, propòsit molt lloable i raonable, cal començar per aquí i cal, com no es feu en el seu moment, no copiar el model espanyol per ineficient, sectari i caduc. Això val per l’administració, que no es va fer, per la política, que es feu encara menys, i també per l’exèrcit. Que no ho oblidi ningú Catalunya tindrà exèrcit o no serà. L’exèrcit és un vehicle poderós de reconeixement internacional i la nostra seguretat és la dels nostres veïns europeus i la manca d’ella el mateix. Si parlem de veritat d’estructures d’estat l’exèrcit és una d’elles i el que no farem serà confiar la nostra seguretat a uns militars, com els espanyols, que massa sovint (quina diferència amb la Gran Bretanya!) han fet gala d’estar preparats “per fer el que calgui” a Catalunya. Si volem la independència hem de començar a pensar amb l’endemà i no només amb com i quan arribar-hi. La setmana vinent més.
