Diumenge 9 de novembre. 07.30 del matí. Camí de Cornellà de Llobregat, on vaig fer de voluntari, em va venir al cap aquella guitarreta d’en Quimi Portet, fill de Vic, i la veu de Manolo García, del Poblenou. “El resum de la Catalunya d’avui”, penso.
Aquell diumenge vaig passar-lo introduint dades a l’ordinador i mirant carnets. “Qué pone en tu DNI?” Doncs pone que havien nascut a Múrcia, a Trujillo, a Zamora, a tots els pobles que vulgueu d’Extremadura i Andalusia. Molts castellanoparlants. Fills d’inmigrants. Gent que va venir aquí fa anys i panys a buscar-se la vida, perquè l’Espanya antes roja que rota no hi era quan la necessitaven.
Nadie es mejor que nadie pero tú creíste vencer.
Si lloré ante tu puerta de nada sirvió.
Barras de bar, vertederos de amor.
Os enseñé mi trocito peor.
Aquell diumenge Espanya tampoc hi era. Ells sí, desobeïnt a l’Espanya que els va desdenyar, la del somriure de conill davant d’un polaco. Aquests catalanes han après que aquí mai hem sigut Espanya: hem sigut d’Espanya, que és molt diferent. Tret de quan ha calgut bombardejar-nos, escarnir-nos o munyir-nos, Espanya no ha aparegut mai. Per això hem hagut de plorar, demanar, fer un país a base de molles; i així aquesta Catalunya agenollada ha sobreviscut. Com ha pogut. I poca broma: Déu n’hi do si ha pogut.
Retales de mi vida, fotos a contraluz.
Me siento hoy como un halcón herido por las flechas de la incertidumbre.
Me quiero defender. Dame mi alma y déjame en paz.
Quiero intentar no volver a caer.
Aquell diumenge em van passar pel davant retalls de vida. Gent que segurament mai més veuré, però que ben segur mai oblidaré. Gent que no sap què passarà, però que posant el sobre a l’urna van certificar que volen defensar-se. Que tenen dret a fer un país nou i desconnectar del vell. Perquè és el seu, el que ells han ajudat a aixecar quan van arribar aquí amb una mà al davant i una altra al darrera, que avui són els nostres avis, àvies, pares, mares.
Jo no em feia a la idea de què suposa per algú de Cornellà de tota la vida viure aquella jornada. El Josep, el Jordi, la Roser, la Júlia, l’Àldric, la Dolors, en Carles, el Josep Lluís… tots els voluntaris. Es parla poc dels qui ja hi eren, dels que s’han partit la cara per ajudar aquesta gent a entendre i estimar Catalunya. Si tens un minut, passa pel blog del Francesc Abad i llegeix això. Una bona història entre mil. Com les que vaig veure passar a trossets davant la mesa 1120F de l’IES Joan Miró de Cornellà.
Pequeñas tretas para continuar en la brecha.
Me siento hoy como un halcón llamado a las filas de la insurrección.
Tots ells sabien que el 9N només era el primer pas. Una treta, si vols. Però ep, allà estaven tots, amb el sobre a la mà. Del primer a l’últim de la fila. Tots insurrectes.
