Al crac econòmic que no cessa, que ha deixat milions de ciutadans a la cuneta o sense perspectives de futur plausibles, Espanya hi ha sumat una manifesta fallida democràtica que diumenge oferirà una imatge al món que deixarà en evidència molt més que un govern i un president que ni lidera ni soluciona problemes ni és capaç d’articular dues paraules en anglès quan volta un pèl enllà de ses fronteres. Perquè diumenge, si a Catalunya la ciutadania es mobilitza com mai abans ho ha fet (i caldrà que així sigui), explicarà al món sense paraules, nítidament, com és que reclama molt majoritàriament el dret a poder votar si vol seguir en aquest context democràticament tan absurd i insuficient que fins i tot s’autoparodia sense manies i exposant-se com si res a la mirada estorada dels altres.
Però alerta: l’autoparòdia a què diumenge se sotmetran Rajoy, el govern de Madrid i el seu peculiar concepte de democràcia a Espanya no se l’han fet ells tots solets ni la culminaran diumenge en solitari. I aquí hi ha hagut, i caldrà que hi segueixin essent en bloc, dos actors claus que no han fallat: les institucions democràtiques catalanes i la seva societat civil més activa i propositiva. I cal reconèixer això tant com cal advertir que el procés no està culminat i que reclamarà encara molt més de tots plegats, si és que de veritat volen i mereixen allò que diuen defensar.
El president Mas ha fet força més d’allò que li exigien les tradicionalment molt calculades promeses electorals de CiU. Està impulsant des de la màxima institució política catalana allò que pocs (fins i tot dels seus) se n’haurien imaginat mai. I tot amb una pulcritud que ha driblat el ridícul o la caricatura on Rajoy cau a diari via selfie per exemple mirant de prohibir el dret dels ciutadans a expressar lliurement la seva opinió.
Però Mas, i amb ell el govern i una majoria amplíssima del Parlament, han fet això per mèrits propis i també per l’impuls d’una societat civil que diumenge haurà de tornar a respondre com en pocs racons dels món es reclama. Tinguem-ho clar: diumenge no va del percentatge de “sí” o “no”, perquè malauradament aquest escrutini ens el va rebentar Madrid. Diumenge va d’inundar els carrers que envolten els punts de votació i d’oferir al món una imatge que valgui més que mil paraules. Que deixi en evidència, de nou, una democràcia espanyola en fallida i de la qual molts, legítimament, n’hi ha que en volen marxar. Quants? Som camí de comptar-ho, no només el 9N però també. Perquè diumenge, els qui hi creuen hauran de votar també per ells: pels qui des de can Madrid i des de fora hauran d’anar entenent que eppur si muove, que això ja molt difícilment s’aturarà, i menys en un context democràtic tan autoparòdic i deficitari.
