Si les de demà fossin unes eleccions normals, avui seria el dia de la reflexió. Però els dies de reflexió ja no existiran mai més tal com els havien concebut. El dia de reflexió és una d’aquelles antigalles del règim del 1978 que es resisteix a caure mentre es desfà a trossos. El dia de reflexió era possible quan es podia controlar l’aixeta de la televisió, la ràdio i la premsa de paper. El poder podia apagar la campanya i aquell dia només es parlava de política a casa o al bar. Però la voracitat informativa va anar deformant els dies de reflexió. I aleshores es van inventar les portades dels diaris del dia de les eleccions (diumenge) amb la foto dels candidats fent una activitat distesa i consensuada: agafant una bandera, asseguts en una biga d’alguna gran infraestructura representativa dels reptes del país, xutant una pilota o bufant les espelmes d’un pastís. La foto es feia el dia abans, dissabte, el dia de reflexió. Al cap d’un temps, les teles aprofitaven la realització de la foto per anar a filmar els preparatius i així tenien teca per omplir un dia sense mítings ni missatges. Aquesta simpàtica peça informativa també es va anar deformant perquè, conscients d’això, els assessors dels candidats també preparaven els polítics perquè quedessin bé tan a la portada del diari com a la gravació televisiva en què es gestava. Vigilaven que el candidat arribés distès però sense lleganyes, sense corbata però sense xandall, sense cotxe oficial però tampoc sense suar. A aquest recurs de la portada se n’hi va afegir un altre de magnífic: “el candidat ha passat el dia amb la seva família: ha passejat amb la dona, ha jugat amb els fills i ha dinat amb la mare”. El cas és que, encara que fos el dia de reflexió, es veiés la cara dels caps de llista tant a l’informatiu del migdia com al del vespre.
Si amb els mitjans tradicionals el dia de reflexió va acabar quedant tocat, amb l’eclosió de les xarxes socials va començar a morir definitivament. Els tuitaires poden demanar el vot per qui els plagui. No ho farà un compte oficial d’un partit per vergonya, però ja no en tindrà tanta un simpatitzant. A la tele no es veu cap spot electoral però un tuitaire amb un milió de seguidors pot dir que dóna suport a un o l’altre. O encara pitjor: pot penjar un video, un MEME o el que sigui ridiculitzant a l’adversari. I aquí no passa res perquè ja no pot passar res.
Per no parlar del dia de les eleccions. No es pot demanar el vot però sí demanar anar a votar. I tornem-hi: el candidat de tal partit ha estat el més matiner a l’hora d’exercir el seu dret a vot. A la sortida del col·legi (sense americana però camisa planxada, pentinat però sense gomina) el candidat diu que és un dia molt important, que la gent ha d’anar a votar, voreja la llei dient que es contraposen diferents models per portar el país i al capdavall ens el tornem a trobar a l’informatiu del migdia.
Després hi ha el cas de les enquestes que es publiquen a les vuit del vespre. Quan encara es podia aguantar el silenci del dia de reflexió, també es podien aguantar les enquestes. I ningú sabia els resultats; llevat –això sí- dels empresaris que feien els sondejos i els clients que li pagaven per la informació (mitjans de comunicació i partits polítics). Però és clar, va arribar la suma de Whatsapp i Twitter: “Què saps?”, “A 60-62, B 20-21, C 17-18, D es fot una hòstia 11-12 i compte, que entren E amb 5-6!!!” “Uala què fort” “No li diguis a ningú eh” “No, què va”. I ell, efectivament no ho deia a ningú però al cap de 10 minuts algú altre piulava: “Em diuen que A 60-62, B 20-21, C 17-18, D 11-12 i E 5-6”. La piulada es repiulava i a més coincidia amb altres sondejos d’altres empreses.
A les eleccions per la presidència dels Estats Units o al referèndum d’Escòcia no hi va haver dia de reflexió. Es podia demanar el vot i fer mítings el mateix dia de l’elecció i els candidats podien trucar-te a casa fins que els donés la gana. I en el cas dels Estats Units és sabut que, malgrat tenen tres fusos horaris diferents, les enquestes a peu d’urna es poden fer públiques mentre a l’altra punta de país encara voten. A Espanya, els resultats de les enquestes sí es poden publicar a les vuit del vespre però ningú no pot informar dels resultats oficials fins que hagin tancat els col·legis canaris. El cas més esperpèntic és el de les eleccions europees en què tot un continent ha d’esperar a que els italians tornin de la platja per votar: allà els col·legis, mamma mia, tanquen a les onze de la nit.
El dia de reflexió, les declaracions després d’haver votat i les enquestes de les vuit del vespre són vestigis d’un sistema polític que demà començarà a caure per Catalunya i després arrossegarà el que quedi d’Estat Espanyol (en qualsevol cas, ja ho decidiran ells). Aquest sistema caduc parteix de tres premisses: les elits polítiques ho poden controlar tot, el ciutadà és mentalment inferior i, quan això falla, la llei es pot fer anar segons convingui a aquestes elits. És aquí on vull anar a parar: no vivim en un Estat on es predica l’escrupolós seguiment de la llei? Aleshores, si és dia de reflexió, no vull veure cap polític. “Oh, és que no envien cap missatge”. Mentida: si arriben en metro envien un missatge, si arriben en bici un altre i si parlen en català quan tota la campanya la han fet en castellà n’estan enviant un altre. Si es predica l’escrupolós seguiment de la llei, perquè no tanquen el compte als que piulen a favor d’un o altre partit? Si s’és tan legalista, perquè no retiren la llicència a les ràdios que es fan ressò de les enquestes abans d’hora? Molt senzill: perquè ja no es pot controlar. Sap greu caure en l’expressió tòpica de no poder posar portes al camp però no n’he sabut trobar cap altra de millor. Si milers i milers de ciutadans tenen accés a tota aquesta informació quan teòricament és il·legal, no fallen els ciutadans, falla la llei: per antiga. I també alguna cosa falla si els candidats són els primers a prescindir de la llei del 1978 per fer front a les necessitats del segle XXI. A aquest còctel de naftalina me li posen si us plau els blocs electorals als mitjans públics, els debats cronometrats a vuit bandes i la juràssica Junta Electoral.
La votació de demà és moltes coses, però també la reivindicació de la dignitat i la modernitat. La dignitat d’un poble que no vol ser tractat com imbècil i que, en plena majoria d’edat, pretén decidir què és el millor pel seu futur. I, com en el cas del dia de reflexió, l’Estat continua tenint com a pilar central una llei del 1978 que van votar un 18% dels catalans que avui tenen dret a vot. I és clar, ha quedat desbordada per totes bandes. Aquesta llei de lleis empresona les necessitats modernes d’un país que es vol modern però que un poder antic no deixa emancipar. I ho fan emparant-se en una normativa que, per exemple, encara pretén simular que ningú sap el resultat de les enquestes quan tothom ja l’està comentant. Aquests dies ens hem fet un fart de pensar per qui votaríem i han sortit dos o tres generacions d’avis, tietes i amics morts abans d’hora. Però quan enlloc del per qui, pensem en el per què, a mi em surten dos motius superiors a la resta: per dignitat i per modernitat.
