Em fa l’efecte que els partits catalans encara actuen amb mentalitat autonomista, com si no haguéssim encetat el camí cap a la sobirania, cap a la independència. El que vull dir és que els dirigents d’aquests partits, i molts dels adlàters que els secunden, encara pensen en termes de qui guanyarà les pròximes eleccions al Parlament, o les municipals, que segur que seran abans, i no pas en l’endemà de tot plegat, quan se suposa que hauríem de plantejar la batalla final a l’estat.
Puc comprendre que la mentalitat autonomista predomini en els partits del sí-no —ICV-EUiA, UDC, el PSC i fins i tot alguns dissidents socialistes ara aliats dels republicans—, però és inaudit que aquesta manera de pensar condicioni la presa de decisions d’ERC, CDC i CUP, els partits netament del sí-sí. Encara que en el seu article d’ahir, La Partida del President, Toni Soler reclamés que els partits del sí-sí pactessin una estratègia i un calendari conjunt, de fet tot l’article supurava autonomisme en estat pur. Càlculs i més càlculs amb un llenguatge vell, impropi del moment que vivim, que és d’il·lusió i de canvi, per acabar escampant la desconfiança cap al president.
Els partits autonomistes, juntament amb els unionistes, actuen con han d’actuar, com a part de l’statu quo, perquè, malgrat la promesa dels autonomistes que hi haurà reformes constitucionals quan guanyin a Espanya “els bons”, de fet no tenen cap ànim rupturista, més enllà de l’animadversió que els provoca el PP. És normal, doncs, que els ecosocialistes i els socialistes encarin l’etapa post 9-N amb el mateix capteniment del dia abans, amb mentalitat reactiva. O pitjor, segons com, perquè amb l’aparença que ho volen capgirar tot ataquen sense pietat l’actual líder del sobiranisme, reconegut arreu del món, Artur Mas. Ho va dir sense embuts el coordinador general d’EUiA, Joan Josep Nuet, per a qui les eleccions plebiscitàries són “un engany” perquè l’únic que pretén realment Mas és imposar un “model economicosocial retallador i corrupte” i no pas la independència. Fa anys que sabem que hi ha qui es posa la samarreta roja comunista per tapar la rojigualda del seu projecte d’estat.
El que ja no em sembla tan normal és que els partits sobiranistes facin el mateix que els autonomistes i perdin el temps amb discussions inútils. ¿És que l’objectiu final, la independència, que ha sortit reforçat del 9-N gràcies als gairebé dos milions i mig de persones que hi van participar, no està per damunt de les tàctiques de partit? Crec que molta gent pensa que sí. Per tant, cada vegada és més evident que CDC i UDC s’hauran d’aclarir, perquè es difícil proposar a la vegada dues solucions diferents per al mateix problema, de la mateixa manera que ERC no pot pretendre tornar a començar la casa per la teulada. El de menys és el calendari de les eleccions. L’important, en canvi, és acordar l’estratègia de la desconnexió per aplegar més gent.
El debat sobre l’aprovació dels pressupostos serà la prova del nou dels sobiranistes. Que el PSC no sigui capaç de votar afirmativament els pressupostos, encara que incloguin mesures de recuperació econòmica i la restitució de la paga extra als funcionaris, pot no agradar però és normal, perquè per als socialistes l’eix esquerra/dreta és l’únic que, de moment, determina la seva posició. Actua com ho ha fet sempre des del 1980, seguint el patró de la confrontació ideològica en el marc de l’autonomia, perquè per a ells Catalunya serà sempre un ens supeditat a l’estat, encara que aquest arribés a ser federal. No cal dir que en el cas d’ICV-EUiA això és encara més exagerat, perquè aquell “de debò” de la propaganda electoral, referit a l’esquerra, els condiciona tant que els deixa sense cap marge de maniobra. Ja els està bé, suposo, i més ara, que amb la irrupció de Podem els ha entrat un fort tremolor de cames.
Encara que ERC digués que els pressupostos del 2014 serien els últims de l’autonomia, no pot quedar presonera de les seves paraules i deixar desemparat el seu únic aliat cap a la independència, el president Mas. Perquè aquesta és la qüestió, oi? Si es vol avançar de veritat cap a la independència mitjançant unes eleccions plebiscitàries cal que abans es demostri confiança i bona voluntat votant conjuntament uns pressupostos que han de repercutir positivament en la vida diària de la gent. Aquest és el moment. Hi ha vida més enllà del sobiranisme, escriuen el popes de l’esquerranisme, com si el sobiranisme fos un OVNI que no incidís en la realitat. És clar que n’hi ha, de vida. Els pressupostos no enganyen i aquí és on ERC té l’oportunitat de demostrar què és.
Als republicans potser no els agrada constatar que les esquerres amb les quals va governar durant set anys no s’hagin decantat cap a l’independentisme, però així són les coses. La línia divisòria a la Catalunya autonòmica es representava amb quadrants d’afinitat ideològica i d’adhesió nacional. La Catalunya que ha de decidir si vol ser independent ha de triar entre restar com estem (o potser una mica millor) o tirar pel dret. Els quadrants deixen de funcionar en un procés d’alliberament.
Ara bé, si decidim marxar, ho farem amb gent de dreta i d’esquerra, com no podria ser d’altra manera, perquè el país que somiem ha de ser plural i lliure, però segurament tots els partits hauran de reinventar-se per esdevenir nacionals i prou. Xavier Antich va sintetitzar magistralment aquesta necessària transformació en un petit article en què evocava Hanna Arendt i la seva distinció entre alliberament i llibertat. El procés d’alliberament —deia—, per emancipador que pugui ser al final, és sempre un moviment d’oposició política a repèl, a la contra. En canvi, Els pobles que volen alliberar-se de la servitud només ho aconsegueixen si abans han començat positivament a actuar amb llibertat. Això vol dir, aplicat a nosaltres, que abans d’assolir la independència caldrà deixar enrere la mentalitat autonomista que emboira el futur.
