La bona fe es pressuposa i s’ha de donar per descomptada. Vull dir que la carta de presentació d’una persona no pot ser la bona fe, per bé que encara sigui molt pitjor la de fill de puta. Hi va haver un temps que gent ficada en política reclamava més “fills de puta”, i així hem acabat. Per això la bona fe s’agraeix quan es troba, i molt, no s’imaginen pas com, però no pot pas anar sola. El perfil de l’Oriol Junqueras és el d’un bon home que fa el millor que té a les mans per a provar de tirar el país en una direcció concreta, crec que aquesta és la carta de presentació. Com a mínim, aquest és l’aire que em va inspirar la primera vegada que vam coincidir, discutint en públic a l’ateneu de Sant Feliu sobre la independència. Ja aleshores es va comprovar com l’independentisme parlamentari té un problema greu des del moment en què queda fagocitat el seu discurs per l’anar fent dels infructífers tripartits. Molts comentaristes van dir ahir, en l’entrevista que publicava aquest diari, que Junqueras cau en massa contradiccions i especialment la de legitimar el tripartit mentre parla d’horitzons de sobirania. Bé: crec que aquesta és una contradicció més d’ERC que d’en Junqueras, i ja he parlat prou d’aquest error garrafal per als republicans i per al país. La qüestió és ara parlar del candidat i del que diu. Dins l’agrïment per la seva serenitat, la seva senzillesa expositiva i l’amistat que ens uneix.
Per molt que l’Oriol comparteixi la línia actual d’ERC (i no cal repetir que està equivocat), és més interessant subratllar el matís següent: “encara que sóc conscient que aquesta línia a vegades posa el partit i segurament el país en situacions complexes”. L’Oriol no es desentén de les conseqüències de l’aposta i assumeix que els riscos són grans. El que ell veu com un risc, jo ho veig com un desastre ja consumat i creixent: ell dirà que jo sóc catastrofista, jo diré que ell és còmplice passiu de la catàstrofe, i som ben capaços d’intercanviar-nos les ulleres i admetre la part de raó de l’altre. Si posem per cas en Tremosa, que també sap intercanviar-se ulleres, ell no ha de justificar-se tant davant l’electorat: “és clar, és que CiU és a l’oposició”. No, no: si alguna formació s’està jugant el seu futur des de fa cinc anys és CiU, tota decisió dels convergents pot ser letal en qualsevol moment. ERC té un altre tipus de problema. El problema d’estar encadenada a una decisió i a no poder-se’n desencadenar. Ni tan sols argumentalment. ERC, de tant fer el brètol, ha acabat perdent el dret a decidir.
L’Oriol em va parlar un dia, a l’hotel Colón, de superar els greuges i treballar cadascú el millor que sàpiga. Hi estic tan d’acord que procuro no fer altra cosa. Una part del meu treball, però, és retratar persones que em semblen interessants o determinants per al moment del país. L’Oriol és un home amable que té amics arreu, i justament per això els republicans han apostat per aquest perfil. Evidentment, el cas d’en Puigcercós serà tot un altre. Per això l’Oriol faria bé d’evitar afirmacions com “ERC va mirar pel que creia més convenient pel tripartit”, que són prou eloqüents de tota una filosofia. D’una única filosofia.
Però l’Oriol no dirigeix ERC, com és notori. De fet, té molt més sentit comú i elegància que la majoria dels qui ho fan. I, en efecte, més bona fe. L’entrevista acaba dient “Esquerra hauria de ser conscient que sovint amb la seva gestió i amb les seves decisions ha ferit la sensibilitat de molta gent de bona fe”. Ell ho negarà, però jo afirmo que el president de la hipotètica Associació de gent de bona fe amb la sensibilitat ferida per les decisions republicanes seria ell mateix.
