José María Aznar, Mariano Rajoy i un munt de dirigents del PP han aterrat a Catalunya aquest darrer cap de setmana. Ha estat un vendaval com les tempestes que han desbordat rius i rieres i s’han endut per davant la Rambla de la capital de l’Empordà. Es tractava de fer mal de paraula, sense cedir ni un pam en res. No podia ser d’altra manera, el PP és sord, arrapat a les certeses ideològiques, i només busca la manera de derrotar el sobiranisme amb la complicitat, per cert, de diaris i empresaris nostradíssims. Els plats s’assemblen a les olles, independentment de l’idioma que parlin o d’on hagin nascut.
Els ponts de diàleg amb Madrid han caigut i com diuen tots els esforçats mitjans catalans favorables a la tercera via, la cosa ja no té remei perquè el govern del PP no fa cap proposta seriosa que pugui ser negociada. És clar que aquesta pretesa tercera via ja va néixer coixa i només era el somni al qual s’aferrava gent com Duran i Lleida, el polític que ha estat el gran aliat de Jordi Pujol durant els 23 anys d’autonomisme nacionalista. Duran no és sobiranista, per tant tampoc no cal retreure-li res, més enllà de recordar-li que la política catalana avui ja no respon a la seva lògica. Ni la seva proposta social cristiana engresca ni té l’interlocutor per concretar l’Espanya condeferal. Amb ideologia no en tindrà prou.
A Duran i Lleida li ha passat el que ja va passar-li al PSC: els seus desitjos no s’han fet mai realitat perquè s’han equivocat de companys de viatge. La proposta federal del PSOE pateix el mateix defecte que va provocar la ruptura de Valentí Almirall amb Pi i Margall arran de l’experiència de I República i que va donar peu al catalanisme republicà i d’esquerres. La falta de reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya i d’un demos clarament compartit han arruïnat aquestes propostes. L’ideal nacional va separar els federalistes catalanistes dels doctrinaris.
Així doncs, avui dia el sobiranisme és hegemònic entre els catalanistes que anhelen la Catalunya Estat. El president Artur Mas, a més, va detallar el pla de desconnexió amb Espanya en la conferència del Fòrum, encara que va fer-ho a títol personal i institucional, al marge del seu partit. Es pot estar a favor o en contra de la seva proposta, però és clara com l’aigua, sense les típiques ambigüitats convergents. O caixa o faixa, encara que està disposat a discutir-ne els detalls si no se n’altera l’essència.
Demà Oriol Junqueras farà una conferència per donar resposta a aquest pla. Ja s’han filtrat algunes de les objeccions. I la principal, segons sembla, té a veure amb la proposta de llista comuna que va fer el president. Les raons, diuen, són ideològiques. Els spin doctors republicans són exageradament ideològics i sempre remarquen els inconvenients que les seves bases poguessin assimilar un unió electoral amb la dreta convergent. ¿No s’han plantejat mai, però, que per a un convergent típic votar segons qui dels republicans també li provoca fàstics?
Tanmateix, de moment els convergents són més sacrificats que els republicans. Potser és que han arribat a la mateixa conclusió que el president: “La meva darrera reflexió en aquest punt és que la ideologia no passi per sobre dels ideals. Molt sovint, un excés d’ideologia amaga una manca d’ideals. Igual que una preocupació excessiva per quedar bé pot acabar passant per sobre de fer el bé. Voler quedar bé és humà i és legítim; ens passa a tots. Volem quedar bé davant dels nostres, i que els nostres siguin quants més millor. Tanmateix, hi ha moments en els països, pocs moments, en els que cal saber difuminar una mica l’ombra de la ideologia pròpia a canvi de fer brillar la llum de l’ideal comú.”. En un sol paràgraf un doble advertiment: a CiU i a ERC.
