S’inicia el mes de novembre amb una agenda carregada d’esdeveniments, que poden canviar les regles de joc que han caracteritzat el nostre dia a dia des de fa molts anys. Un canvi amb arestes nacionals, el 9N s’iniciarà una etapa plena d’il·lusions i d’incerteses, en la que tot està per escriure i tot és possible. També amb afectació a nivell global, no en va el proper dia 4 de novembre, els Estats Units votaran per renovar 1/3 del Senat, la Cámara de Representants i els governs estatals. Unes eleccions que poden condicionar significament els 2 últims anys de l’Administració Obama i, de retruc, la seva política a nivell internacional en un període convuls i ple de sagnats confrontacions en diversos punts del planeta.
Un mes de novembre en el que també es posarà fi a la sobirania financera nacional dels Estats de l’euro Zona. El dia 4 de novembre, esdevindrà una data molt significatives a nivell de la Unió, ja que aquest dia entrarà en funcionament la supervisió centralitzada, per part del BCE, dels 130 bancs de la zona de l’euro considerats sistèmics. Un pas requerit i que cal enquadrar-lo en el marc de la pèrdua de la sobirania monetària dels Estats, que s’inicià amb la circulació de l’euro. Europa camina cap una major integració, per a mi imprescindible, en un escenari on el descontentament de la ciutadania envers el que comporta la Unió creix. Dues forces oposades i que més aviat que tard haurien de tornar-se a alinear, si els ciutadans europeus volem tenir veu i capacitat de construir, per nosaltres mateixos, el nostre futur en el context planetari.
Reconstruir les il·lusions dels europeus envers un futur col·lectiu, junts podem més que separats, comporta treballar en molts camps. Entre ells, cal acceptar que la democràcia representativa no és suficient, la democràcia directa requereix obrir-se pas. També és necessari foragitar la corrupció i posar en l’accés en la rendició de comptes, llavors la transparència esdevé imprescindible i urgent. És inajornable ajustar els processos impositius per garantir les imprescindibles polítiques socials i el desenvolupament, tot trencant la tendència de grabar capa cop més les rentes del treball, que és escàs arreu i el consum, uns gravàmens que comporten que els nivells d’ingressos nets, en molts casos, s’allunyi dels mínims requerits pel cost de la vida; molt especialment posar en el centre de tota decisió als ciutadans.
Ara bé, totes les actuacions seran infructuoses, si no es posa fi per un costat, a la creixent desigualtat que s’ha instal·lat en el planeta, de la quals els Estats i nacionalitats que configuren la Unió no és aliena, que s’evidencia al constatar, segons detalla ONG Oxfam, que en el darrer any les 85 persones més riques del món han augmentat els seus recursos en un 14%. I per altre, si no es capgira la tendència quant a creixement de la pobresa, cal recordar que des de l’inici de la crisi el nombre de infants, que viuen a Espanya sota del llindar de la pobresa s’ha incrementat en 800 mil. Un increment de la pobresa que també s’ha instal·lat a Grècia i Italià, sense oblidar que a Alemanya quasi 1 de cada 6 persones (segons l’Oficina Federal d’estadística, Destatis), viuen també al llindar de la pobresa.
Amb l’inici de novembre, l’any 2014 encara el seu tram final i comença el període d’elaboració d’objectius, projectes i assignació de recursos per entomà el 2015. Un moment que, vull entendre, hauria de permetre trencar les tendències que dominen la situació actual, que ens porta a més desigualtat i pobresa, que comporta la negació dels drets de les persones, la pèrdua de la sobirania a nivell individual i també de la col·lectivitat. Pobresa i desigualtat que avui ja no és quelcom llunyà, comença als nostres carrers i cada dia és més extensa i punyent.
