La pressió a què està sotmetent l’Estat espanyol una part dels seus ciutadans és tan desproporcionada a les demandes d’aquests que, si no fos perquè el patiment humà ha estat tan banalitzat al llarg de la història, es podria dir que els catalans ens mereixeríem una part alíquota d’una categoria anomenada “vesània d’Estat contra la ciutadania” –tanta i tan gran és la fúria que s’ha desencadenat contra la petició de fer una consulta política–. I està sent tan desmesurada, la insània espanyola d’Estat, que, en lloc de limitar-se a complir amb un desig democràtic, expressat a les urnes i al carrer, el govern de la Generalitat, en funcions de metge de guàrdia, ens ha d’assegurar, dia rere dia, com si fóssim unes criatures espantades i indefenses, que estiguem tranquils, que tot arribarà a bon port, que no desconfiem, que res no ens ha passar, si som bonets… Com si, qualsevol que hagi participat en aquest llarg i estressant camí, no sabés de sobres que és la gent a la qual es vol espantar des de mitjans, veus i instàncies espanyoles, la que ha empès fins ara els partits i les institucions catalanes a sortir de la plàcida nyonya autonomista on ronsejaven per fer-los agafar la via, sempre difícil i indecisa, de l’alliberament.
I, en justa reciprocitat pels vuit llargs anys de vexacions i despropòsits de tota mena que portem a coll, el que ara esperem els ciutadans que volem votar (“en legítima defensa”, com ha remarcat, aquest dimecres, el president de la Generalitat, en un acte públic de compromís incondicional amb el 9-N), en justa reciprocitat, diem, per tanta ofensa rebuda, és just i legítim esperar que siguin el govern i les institucions els que defensin el seu poble davant tot el que li queda per patir. Perquè no és just ni legítim descarregar sobre la soferta “societat civil” tota la responsabilitat de defensar-nos contra les arremeses continuades de l’Estat espanyol i de la societat civil espanyola que, amb poques i honrades excepcions, l’ha secundat fins ara en el seu (des)propòsit de fer-nos callar sigui com sigui. En conseqüència, la jornada del 9-N ha de posar als ulls del món l’aliança ferma i unívoca del poble i les institucions per fer possible que tothom es pugui expressar sense èpiques i sense dramatismes, cert, però amb una naturalitat modesta i decidida, que no s’ha de confondre amb la humilitat claudicant. I, com és lògic, també esperem que la policia autonòmica, els Mossos d’Esquadra, facin el que els toca de fer i pel que els paguem, o sigui, garantir el lliure exercici general d’expressió sense interferències ni estridències, amb pau i tranquil·litat.
Fins ara, la gent que els últims anys s’han manifestat a milers i milers i milers, ens l’han assegurada abastament, aquella pau i tranquil·litat. Intentar tòrcer maldestrament aquest llegat seria, doncs, contrari a la voluntat que ens ha dut on som. I si de cas la justícia espanyola els volia obligar a actuar contra aquesta voluntat pacífica i democràtica, que no pateixin, els mossos d’esquadra, i es mantinguin ferms, perquè aleshores la mateixa gent pacífica i tranquil·la acudiria a defensar-los a ells.
