La roda de premsa de Mariano Rajoy, per valorar el 9-N va convertir-lo en una mena de Mr. No. I és que la síntesi de les seves paraules va ser una negativa majúscula. Així doncs, amb un to contundent i radical, i amb un posat incòmode i nerviós, el màxim responsable espanyol va dedicar-se a torpedinar qualsevol possibilitat de diàleg o entesa amb el govern de la Generalitat de Catalunya. Mentre que l’endemà del 9-N Artur Mas va proposar a Rajoy pactar un referèndum vinculant a l’estil quebequès o escocès, ell s’hi va negar en rodó. Encara més, també va posar-se en contra d’una hipotètica reforma de la Constitució espanyola que pogués incloure el dret a l’autodeterminació. La jugada ha estat ràpida: mentre que dimarts Mas havia tornat a situar la pilota a la teulada de Rajoy de manera molt intel·ligent, el popular s’ha afanyat a situar-se en posicions antidemocràtiques i retrògrades, enrocades de manera grollera i ofensiva cap a l’acte de d’afirmació democràtica del passat 9-N de més de dos milions de persones. Fins i tot ho fa amb una querella contra el president de la qual diu no saber-ne res. En els dies en què es commemora l’aniversari de la caiguda del Mur de Berlin, Rajoy s’entesta a construir-ne un altíssim i infranquejable per impedir poder arribar a cap acord. I és que ni ell ni el seu partit estan disposats a reconèixer que aquest és un problema polític que va molt més enllà de les qüestions judicials que ells argumenten.La seva estratègia és clara: no bellugar-se. Ni endavant, ni endarrere, ni amunt, ni avall, perquè si es belluga decebrà l’extrema dreta que vol foragitar-lo i perquè ara tota la partida està pensada per intentar salvar unes eleccions que Rajoy i el PP tenen molt costa amunt. Tanmateix, cap d’aquestes qüestions no pot amagar el fet que el resultat del 9-N a Catalunya és una bomba política que cal afrontar.
L’impacte del 9-N és brutal i aporta claredat, encara que sigui en negatiu. La participació de la ciutadania el 9-N ha estat espectacular com han reconegut els mitjans internacionals acreditats a la jornada. Va ser un acte de dignitat i de democràcia. La participació de més de 2 milions 300 mil persones, el to festiu i alegre de la mobilització i la col·laboració entre la societat civil, el govern i els partits que hi donaven suport, fou exemplar. Aquells partits o persones que havien dubtat sobre la idoneïtat del que vàrem anomenar el nou 9-N han hagut de reconèixer que l’estratègia ha estat finalment efectiva. El govern Rajoy no ho ha pogut pair, cosa que reforça la idea que amb el govern espanyol no hi ha res a fer, que és miop políticament. L’estratègia d’acular Rajoy ha permès ensenyar al món que s’han esgotat totes les vies amb l’executiu espanyol i que, per tant, l’únic camí és avançar internament i buscar els camins definitius que ens permetin arribar a la llibertat.
Ara, doncs, el partit per guanyar la llibertat es torna a jugar a casa. És l’hora d’arribar a un acord que permeti encarar les properes eleccions (s’anomenin com s’anomenin) per aconseguir una folgada majoria per la independència. La meva opinió és que la manera de fer-ho és una llista conjunta dels partits independentistes de Catalunya amb la inclusió de persones de la societat civil que vulguin involucrar-s’hi. Sóc ben conscient que aquesta no és una operació senzilla, perquè implica que tothom tingui el país al cap i que es prioritzi l’opció nacional abans que l’estructura del partit que representen. Tanmateix, la llista conjunta seria un acte de generositat que atendria a l’èxit del 9-N, a la valentia de la ciutadania i a la reivindicació de llibertat i de democràcia que fa tants anys que es reclama. La ciutadania ja ha perdut la por a expressar-se. Ara és l’hora que els partits polítics facin la seva feina i que aquesta sigui ben feta.
