Tenim la sort de viure un dels moments més emocionants i transcendentals de la història d’aquest país. Podem triar, però, entre ser-ne testimonis o convertir-nos en protagonistes d’aquest repte col·lectiu que hem tingut la determinació de plantejar. Triem el que triem, potser no seria demanar massa una mica més de cap, una mirada tan alta com ens sigui possible i dos pessics de generositat.
La Catalunya independent no serà, ben segur, aquella Arcàdia somiada pels artistes del Renaixement; aquell país feliç, senzill i pacífic habitat per dones i homes lliures en comunió amb l’entorn. Però tenim tot el dret a aspirar-hi i potser tenim, també, l’obligació de viure amb menys sotracs emocionals cada etapa d’aquest període.
Vivim al mateix país on hem habitat sempre, però hi estem provocant canvis i transformacions que fins ara només podíem imaginar i ens costa entendre’l o de reconèixer-lo. Potser per això quan algú en qui confiem parla de foscor ens sembla que tot serà negre de forma irreversible, de la mateixa manera que quan una altra veu considerada parla de llum sortim al carrer amb una eufòria vibrant i poderosa, però amb l’orella parada i pendent de la nova declaració i contradeclaració. Ens mereixem més confiança i fins i tot un punt de tranquil·litat.
Ens hem tirat tantes flors com a societat activa, cívica, democràtica i mobilitzada que potser ens farà bé un punt d’autocrítica. Recordar que el camí que hem fet fins ara sobrepassa de molt el que el més optimista hauria desitjat en el tombant de segle, que tenim un president que no ha fallat en cap ocasió ni en cap de les propostes que ha ofert i assumit durant el procés de transició nacional, i que els partits polítics compromesos amb aquest procés sempre han sabut refer la unitat imprescindible per assolir cada fita que hem plantejat com a societat.
Recordem que aviat farà un any d’aquell 12 de desembre de 2013 en que vam conèixer l’acord sobre la data i la pregunta; recordem que no fa ni tres mesos que el Parlament va respondre al clam de l’Onze de setembre aprovant la Llei de consultes; recordem que fa dos mesos justos de la convocatòria del 9N. I sí, recordem un 9N en què finalment hem votat 2.345.144 persones.
Sovint ens toca escoltar la veu pessimista i els desitjos desmoralitzadors dels qui menystenen el que vivim amb simplismes com ara “Us penseu que amb la independència tot seran flors i violes?”. I la resposta, segur, és que no. Però el mateix retret denota l’enveja amarga dels qui ens saben a tocar de fer realitat un somni que sempre han volgut impossible i inabastable.
Som un país somiant l’Arcàdia? Potser sí. Li fa enveja? Doncs dues pedres i vagi seient, perquè el millor encara està per veure.
