Això que està passant a Catalunya és molt gros, i a Madrid ho han començat a entendre del tot, no només els il·lustrats alternatius tipus Ramón Cotarelo, sinó sobretot els de la supèrbia centralista. I apuntaré exemples de les dues coses. Ahir, arran de la conferència del president Mas al Fòrum, Cotarelo piulava “Mas hace la hoja de ruta de la independencia, el Sobresueldos le manda los alguaciles y la izquierda española está de acuerdo. ¡Vaya tropa!”. El dia abans havia piulat: “El único sitio de España donde se hace política en serio es Cataluña. Y Cataluña, me parece, no quiere ser España”. Pam. En contrast, però de fons venint a mostrar el mateix grau d’assumpció del que està passant, en el cas que apuntaré ara metabolitzat amb menys filosofia i bon encaix, Victoria Prego, qui va ser cronista oficial de la transició espanyola, escrivia també ahir a El Mundo: “Debemos prepararnos para el mayor desafío nunca hecho contra la unidad de España”. Ho van captant. I aquí? Caldrà que els partits sobiranistes ho demostrin com mai, segurament en el moment més dur i decisiu, ara que a Madrid aniran encara més a totes.
No es tracta d’assumir-ho, sinó de ser coherents i anar per feina. Els partits catalanistes que han apostat pel procés hauran d’acompanyar amb fets les seves bones paraules i la política que han impulsat davant l’antipolítica de Mariano Rajoy i el seu tarannà de braços caiguts. Sobretot CiU i ERC. Perquè el desafiament que Mas lidera des de la màxima institució política del país, que l’és com mai per a l’Estat espanyol, té en la ciutadania catalana i en els seus representants els principals destinataris i co-autors imprescindibles. L’hora dels discursos no ha passat, però ara han d’entrar en acció fets també agosarats i diferents a allò que hem vist fins ara. Això si és que volem fer alguna cosa diferent a tot allò que hem fet sempre, que en principi ses senyories ens han dit i reiterat que sí.
Mas ho va dir clar dimarts: “La barreja de la condició humana i la política. Dinamita pura”. Molt bé, assumim-ho. Però els nostres polítics farien bé de no contemplar-ho amb fatalitat o resignació, sinó com a repte. Com un més dels dificilíssims reptes que en els últims temps s’han plantejat, que semblaven impossibles de superar i que, contra tot pronòstic, han estat driblats.
Davant la realitat de la política espanyola, tristament previsible quant a Catalunya, erma d’idees, de propostes i de solucions, aquí un nou repte per a la política catalana. Qui s’esperava que fóssim on som fa només uns mesos? Doncs bé, no descartéssim i no ens resignéssim pas a un fracàs que premiï l’antipolítica. No ha de ser necessàriament així (tot i que podria passar perfectament). Els partits poden ser també sinònim de solucions, de respostes, de sorpresa en positiu. I poques ocasions com ara tindran els nostres partits per reivindicar-se. Per construir amplis consensos. No sé com, no sé amb quina fórmula de suma. Però que la trobin, que l’acordin i que l’expliquin ben explicada perquè la pugui impulsar una part important de la societat. I que no triguin gaire, que a Madrid sembla que han despertat i ja sabem, quan s’hi posen, com d’eficaços poden arribar a ser destruint.
