Ja hi som. 2015. El 2014 ha passat (i de quina manera!), però, una pregunta: i si després de l’any de la gran festa ve ara l’any de la gran ressaca? Perquè, estava clar que si es mantenia l’acord per la data i la pregunta (com de bé que vam acabar el desembre de 2013, eh?), si triomfava la gran “V” de L’Onze de Setembre i si el 9N acabàvem votant contra tots els elements, aquest 2015 el país no partiria de zero. La motxilla pesa, fa molt de temps que som amb l’estatus quo actual i qualsevol procés d’independència demana d’anys. Ara! Quedar-se amb zero era una hipòtesi tan o menys versemblant, i el cas és que o els partits sobiranistes es prenen molt seriosament allò dels bons propòsits per al nou any o la pèrdua a nivell de país serà d’aquelles que fan època (i que en marquen una altra). Quedar-se a zero sonarà optimista i tot.
Coherència, valentia, sentiment de país, generositat i molts altres bons propòsits per l’any que ara comença, haurien de reclamar-se a si mateixos uns partits catalanistes que en les últimes setmanes, sobretot, estan oferint un veritable despropòsit. Un espectacle lamentable. En el seu missatge de Cap d’Any, el president Mas va deixar de dir molt més d’allò que va explicitar davant la càmera. Va sonar curt. Segurament perquè molts n’esperàvem més. No sabem exactament el què, però va deixar la sensació que hi mancava alguna cosa. Va fer sensació d’incomplet, com l’any que ahir va acabar sense un bon acord per afrontar unes eleccions plebiscitàries. El missatge va passar volant i en canvi la corrua de reaccions de la resta de partits, tots tan caragirats, tots tan tristament previsibles, tots tan de final (esgotador) d’any més que no pas d’inici (il·lusionador), van cansar en la línia de sempre, sense sorpresa tampoc entre els que haurien d’estar per construir una cosa nova.
I bé, el cas és que vist en positiu, ja queda menys i aquest 2015 passarà. És a dir, sabrem si hem anat massa lluny, massa ràpid i sense prou xarxa sota els peus, o si tot plegat haurà estat, com passa amb els grans canvis en general, fruit d’una suma caòtica de conjuncions que finalment, i malgrat tot, se saben aprofitar en el moment adequat i fan possible que quan tot sembla abocar al desastre la cosa revifi amb força, per sorpresa, com mai abans ho havia fet. Ara bé, no cal evitar la reflexió al voltant de cap d’aquestes dues possibilitats. Perquè perfectament podria ser que haguéssim anat massa lluny sense prou equipatge, sense prou queviures per resistir la travessia, i per tant, sense prou força. Aquesta opció es confirmarà o es desmentirà aquest 2015, i en conseqüència no val a descartar-la d’entrada, acríticament, intransigentment, absurdament. Perque com a mínim els nostres partits han donat (i donen) prou proves per, com a mínim, ser-ne un pèl escèptics. Concretament entre un pèl i una cabellera sencera. I a veure si, per rematar, aquest 2015 ve un amb cua i ho acaba de complicar.
