Els qui hem tingut sempre un interès especial per analitzar les hegemonies culturals a casa nostra vivim temps feliços. Amb una certa perspectiva històrica, aquests anys es veuran no només com els del gran fracàs dels polítics de l’estatus quo, sinó sobretot dels ideòlegs i intel.lectuals que han emparat la darrere restauració borbònica. Des d’un Valentí Puig a un Ignacio Vidal-Folch, des d’un Gregorio Morán a un Félix de Azúa, passant per la nomenklatura del moderantisme nostrat, assistim a un ensorrament total dels vells fonaments de la carcassa ideològica de la transició.
Per què han caigut els vells ídols?
Perquè el país els ha esclatat a la cara.
Catalunya, després de l’intent de genocidi franquista, era un poble privat d’una part de la seva història -d’una part essencialíssima, la seva raó d’ésser-. Una part transcendent de la seva història recent li havia estat negada, manipulada, prostituïda. D’igual manera que els renaixentistes catalans del XIX i del XX, també aquestes darreres dècades del XX i inici del segle XXI han estat les de l’apassionant recerca de la història i la cultura desapareguda. Ens hi jugàvem molt, molt més que l’essencial dret a saber, ens jugàvem tornar a reconèixer-nos poble, tornar a ésser. Sense història no hi ha identitat i sense identitat, aleshores qui som?
Un poble oprimit és un poble sense paraules. Un poble sense història, és un poble sense accés a la veritat. On no hi ha història, no hi pot haver veritat, sinó tan sols parcialitat i espoli, abús i falsedat. Deia Guimerà que el principal botí dels pobles conqueridors sobre els pobles oprimits eren la seva llengua i la seva història.
El projecte de la independència de Catalunya (aquesta “aventura col.lectiva” com va definir-la Mònica Terribas) ha provocat un salt qualitatiu colossal en la recuperació de la nostra identitat, la nostra veritat i la nostra cultura. I del nostre orgull, nogensmenys. Si som, siguem. I Catalunya serà i Barcelona també. Ja no ens trobarem davant de la ciutat capital d’una província espanyola, sinó la capital d’un país que té en la seva llengua, la seva història i la seva cultura, la raó última d’ésser. Per primera vegada aspirem a tenir tots els instruments necessaris al nostre abast per conèixer-nos, analitzar-nos i jutjar-nos críticament, si cal.
Tot això és el que ha provocat l’esfondrament de la cultura provinciana, barcelonocèntrica i barcelonítica que se’ns venia intentant vendre embolcallada com a producte extra del més avançat cosmopolitisme. Un cop desembolicat i trets els llacets, tot desprenia un aire resclosit, mòrbid, estil Círculo Ecuestre, per entendre’ns ràpid. Una cultura que assumia com a pròpia la condició de perifèrica i suplent de la metròpoli, Madrid, far lluminós que els escalfava i els acomboiava -avui amb més força encara-. I un dia van assolir la condició de divins enmig de tota aquella fauna folklòrica i de pagès. I van acabar per oblidar que un país, a més de viure-hi, cal viure’l.
Ahir coneixíem que el Sr. Valentí Puig dimitia del CONCA per “la deriva institucional que viu Catalunya”. És tot el contrari. Un cop Catalunya ha recuperat el pols, quan la nació sap perfectament on anar, quan la crida de la terra s’ha fet més poderosament present, és evident que hi ha qui prefereix aferrar-se a l’antiga i dòcil província. I allà hem de deixar-los, al port del peixalcovisme, del catalanisme al bany maria, del moderantisme reformista estèril, tot traient el mocador i saludant-los educadament al passar. Adéu-siau. Nosaltres anem passant. Ens espera la gran aventura de construir un nou país i amb ell, l’esclat creatiu, cultural i artístic d’una nova Renaixença.
