S’explica que al jove Simón Bolívar li van dir a Caracas que tingués paciència: “És que tres-cents anys de paciència no són suficients?”, sembla que va contestar. I d’allà en va sortir la independència de cinc repúbliques americanes. Això ho sap el Madrid polític i farà tot el que sigui possible perquè malgrat l’huracà, no es mogui ni una coma. Sí, ja sé que la Fundación Alternativas del PSOE organitza reflexions sobre canvis constitucionals perquè és ara que Pedro Sánchez acaba d’adonar-se que existeix la paraula “federal” tot i que no tingui ni idea de què fer amb ella. I no diguem el PP, que mantenint a Franco al Valle de los Caídos, l’únic que desitja és que tot segueixi igual. No diguem Susana Díaz i els socialistes valencians.
Trenta-cinc anys després, el bipartidisme monàrquic no ha acceptat la idea que l’actual Estat té tres nacions més, a més de l’espanyola. I no ho acceptarà mai. No hi ha una intel·lectualitat moderna ni valenta que lideri el procés.
Per això vull recordar avui aquella idea que vam posar en moviment als anys noranta que venia de 1923 i que tant terror i expectació va crear, sent com era una aspirina política.
Álvaro Rodríguez Bereijo, gallec de Cedeira, era el president del Tribunal Constitucional. A l’agost de 1998 estava de vacances al seu poble quan a Barcelona ens vam reunir representants de CiU, BNG i PNB i vam aprovar un document que vam batejar com Declaració de Barcelona. Els signants d’aquell document, el mes següent, al setembre, ens vam reunir a Bilbao i allà ens va coincidir l’acte amb la treva d’ETA. Vam tancar el periple a Santiago de Compostela a l’octubre. Després d’això hi va haver molta gent a Madrid i fora de Madrid que es va posar nerviosa. Un d’aquells és aquest home de lleis al servei d’una concepció d’Espanya en la qual no s’admet una convivència de nacions. “Aquí només hi ha una Nació que és l’espanyola i la resta emanen d’aquest concepte”. Per això quan es va adonar d’aquella Declaració i sent com era ni més ni menys que el president del Tribuna Constitucional, va posar el crit en aquell cel gallec del seu poble i la seva veu va ressonar per tota la Península. “Només busquen trencar l’actual marc constitucional”, va expressar en una entrevista que li va fer El Correo Gallego. “La citada Declaració em produeix perplexitat i sorpresa”. Bereijo argumentava que la Carta Magna havia resolt molt bé els problemes de convivència en un marc plural i aquell document confederal només ocultava idees segregacionistes. “Per això els animo a que si volen inventar alguna cosa nova que es digui: jo el que vull és crear un Estat independent o vull separar-me”, tot i que immediatament després ens va advertir molt clarament que per a qualsevol reforma constitucional calia haver-hi un consens polític de tota Espanya, ja que la sobirania resideix en el poble espanyol, no en el poble català, en el basc i en el gallec. És a dir, “ni se’ls ocorri, i si ho fan els aixafarem legalment”.
Amb aquelles declaracions l’àrbitre del partit ens va treure tres targetes vermelles d’una tacada. De seguida va intervenir Rajoy, que era aleshores ministre d’Administracions Públiques i ens va amenaçar: “S’han situat fora de la Constitució”. Vidal-Quadras demanava un front PP-PSOE contra la Declaració de Barcelona després d’una reunió solemne. Gregorio Peces Barba, ponent constitucional socialista, ens deia que trencàvem el consens i que allò era una provocació perifèric que “creava irritació, cansament i desassossec susceptible per ella mateixa de proporcionar als deutors del franquisme l’argument legitimador que desitgen per acabar amb el sistema democràtic”. I així tot. Les ràdios i la premsa madrilenya van bramar contra aquella Declaració a la que li van donar una importància que el temps ha desmentit. Però va servir per posar negre sobre blanc el diferent llenguatge i la diferent concepció que hi havia de l’espanyol i del poc que s’havia fer perquè catalans, bascos i gallecs no fossin estranys a Madrid.
La Declaració de Santiago
El gallec Mariano Rajoy era al novembre de 1998 ministre d’Administracions Públiques del govern d’Aznar. Concloent aquell octubre acabàvem CiU, PNB i el Bloc Nacionalista Gallec la ronda de trobades que havia donat inici a la Declaració de Barcelona a l’agost d’aquell any. Aquella primera reunió havia sollevat de tal manera al centralisme madrileny que al final d’aquesta trobada a Santiago, Rajoy va respirar alleujat: “La notícia més positiva és que han dit que no tornaran a reunir-se fins l’any 2000”. Per al ministre resultava curiós que els representants dels partits nacionalistes haguéssim escollit Santiago de Compostela per a la nostra trobada “ja que és la ciutat més universal del món i per tant no és el lloc més adequat per fer la reunió d’uns partits que tenen una visió reduccionista”. Rajoy es va felicitar no obstant del to més moderat de la Declaració de Santiago que de la subscrita a Barcelona, tot i que es va oposar a la relectura de la Constitució que reclamàvem mentre exposàvem la necessitat de canviar els criteris interpretatius “uniformistes” utilitzats pel Tribunal Constitucional i la manera d’escollir els seus magistrats.
Va ser curiós perquè aquesta agressivitat del ministre no es compadia en res amb la necessitat que tenia aquell primer govern Aznar per a tirar endavant els seus projectes a les Cambres. Però es veu que els importava un rave. El que era important era que no toquéssim les essències fins al punt que l’aleshores líder del BNG es va veure obligat a dir que la Declaració de Barcelona no era pas la proposta d’un pacte confederal que en el fons hagués sigut el més pertinent.
En aquell document de Santiago, les tres formacions nacionalistes vam mostrar la nostra intenció d’avançar cap a una alternativa programàtica conjunta per a les eleccions europees així com vam formalitzar una cooperació permanent que ha tingut lloc en comptades ocasions. Ni hi va haver relectura de la Constitució, ni grans iniciatives conjuntes, a banda de la proposició de la utilització dels idiomes cooficials al Senat. La sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut canviaria aquesta dinàmica quan vam veure la cara lletja del centralisme madrileny aparèixer entre la penombra una vegada més. A l’eix que va de l’espanyolisme a l’independentisme, la majoria social comença poc a poc a decantar-se cada vegada més cap a la segona opció. Un espai més centrat i més sobiranista. La clau la tenia el socialisme en aquestes comunitats. Deia M. Dolores García que el PSC actuava com una manta justeta, que quan et tapes les idees et quedes amb els peus a la intempèrie: “És la seva debilitat i la seva virtut, perquè si es donessin aquests passos, ¿què diferenciaria al PSC de CiU?”. I el mateix podria passar a Galícia i a Euskadi.
Els humoristes Ricardo i Nacho dibuixaven la seva vinyeta amb aquests debats. Un nen li preguntava al seu pare: “Papa, per què els conflictes territorials en lloc de resoldre’s amb violacions massives, cal viva, segrestos, matances, tortures, metrallaments, bombes, no s’arreglen sempre amb referèndums?”. No es poden dir més coses amb menys paraules.
Al març de 1981 s’havia aprovat l’estatut gallec al Senat. Va prendre la paraula en nom del Grup Basc el seu portaveu Mitxel Unzueta. Després de mostrar el seu suport incondicional va recordar el que significava Galeuzca:
“Jo he sentit la temptació de portar aquí múltiples cites d’aquest altre procés autonòmic que va precedir al present, però evidentment aquesta és una ocasió o intervenció parlamentària i no és un simposi d’Història. Tot i això, per al simbolisme que tanca aquesta intervenció, no puc deixar de portar a la memòria aquell projecte que catalans, gallecs i bascos van articular com a defensa dels seus interessos autonòmics sota el títol de ‘Galeuzca’. I ho recordaré, no amb paraules de catalans ni de bascos, sinó amb paraules d’un gallec insigne, que va ser Castelao, i que deia així: “imaginem que ‘Galeuzka’ fos avui alguna cosa més que una coincidència sentimental i que la solidaritat de catalans, bascos i gallecs arribés a ser, ara, un fet tangible, noblement manifestat i sostingut amb un programa d’acció comú, amb un ideal peninsular difós, amb un pla de solució justa i sensata del problema hispà, amb un martelleig constant sobre la consciència dels altres espanyols”.
Un Castelao que en una altra ocasió i en carta que en moments difícils escrivia al que era president del govern basc, Aguirre, afegia una nota d’humor, que també cal recordar. I deia en aquella carta, una llarga carta: “En aquesta setmana -li deia a Aguirre- he auscultat l’ànim d’alguns dels problemes de la República i, tot i que no creguin en la providència, només esperen que es produeixi un miracle”. I seguia dient Castelao: “Vosaltres els bascos, que creieu en la providència, resulta que sou els únics que no creieu en els miracles”.
