El president del Govern espanyol Mariano Rajoy no té massa sort en aquestes darreres batzegades que ens condueixen al punt i final de l’any actual. Corrupteles i crisis ministerials al marge, que mai és poca cosa, després de les seves darreres declaracions efectuades aquest cap de setmana indicant que “la crisi ja era història”, ahir la borsa espanyola va dur a terme una de les pitjors baixades de l’any. Estrictament no es pot afirmar que, aquesta caiguda, sigui plenament atribuïble a les opinions de Rajoy. Ara bé, aquestes demostren el poc seny i mesura que els governants espanyols dediquen als afers econòmics i d’altres matèries especialment sensibles. Espanya perd pistonada arreu, com s’ha vist a la darrera cimera iberoamericana on ni el conserge o bidell li ha fet cas, i el que és pitjor alguns no sembla que se’n vulguin adonar. Pitjor per ells, i també per nosaltres, mentre formem part d’aquest mateix estat polític i de les coses. Els mateixos que deien que un cop superat a Itàlia aviat superarien en PIB a la mateixa França.
En síntesi, irresponsabilitat i falsedat en un oceà de fatxenderia defineixen prou bé l’actitud del PP cap a llurs governats. I si això és vàlid per tots els espanyols, caldria afegir-hi que aquestes reprobables característiques prenen encara més volada i erudició quan s’enfronten al “problema catalán”. En aquest cas, tot es torna més obstinat, enverinat i falsejat. Abans la solució a aquests mals endèmics o atàvics millor, passava per donar-li la volta al mitjó, encomanar-se més al diable que a Déu, i fer confiança en l’opció socialista. Primer va ser González, després de l’UCD i quaranta anys de franquisme; i llavors Zapatero després de vuit llargs anys d’Aznar. Avui algú honestament pot atorgar-li cap mena de confiança al partit socialista, sentint-se decebut o insatisfet amb el govern dels populars? En un altre article ja he explicat la meva opinió negativa del fenomen de Podemos. Dit això, per a un ciutadà espanyol mínimament informat ha de ser molt difícil i, dur per damunt de tot, fer efectiva la tria entre una dreta resclosida, cínica i prepotent i una esquerra hipòcrita, frívola i florida. I així els de Pablo Iglesias, Monedero, Errejón i companyia van fent i seguiran pujant com l’espuma dels reconeguts espumosos manxecs que ens aconsella la sumillera Cospedal. Com a vot de càstig Podemos o el Partit Pirata em sembla molt bé, però algú amb un dit de seny, li donaria a un d’aquests el poder i l’autoritat per fer i desfer en política econòmica, fiscal, social o en la sempre prominent gestió de la cria del canari verd? Si el seu model és Veneçuela, com deien abans, d’aquí quatre dies ja podem avançar que aquest país està més que destinat a saltar pels aires. Donar-li a aquests la clau de la caixa acabaria fent bo a l’insigne Franco economista i la seva famosa i, pel que diuen, clarivident frase de que “nuestra economía se basará en el patriotismo”.
Si volem perdre, Espanya no deixa mai de sorprendre’ns i la tribu dels de Podemos no deixa de ser, fixem-nos-hi, un dejà vu a una Espanya cíclica en l’erràtica. Aquesta colla de quatre experimentadors socials els caldria recordar que fora de la química i alguna altra ciència natural, els experiments sempre amb gasosa. Altrament si la “dita” moderació a Espanya s’imposés sempre ens queda el PP o el PSOE que ja els tenim molt ben assaborits i com a la arxifamosa llista dels reis gots ja sabem tots de memòria un sac ple d’incompliments, mentides, decepcions, mitges veritats en el millor dels casos i un llarguíssim i depriment etcètera.
Si volem guanyar, a alguns potser ja els comença a ser igual la llista única o les llistes separades dins una mateixa coalició independentista, el poble reclama unitat d’acció i coherència en el lideratge. Espanya va tenir la seva oportunitat i l’ha acabat malbaratant. Tal vegada el millor servei a Espanya, que mai ens serà agraït, fóra separar-nos, que s’oblidessin, per fi, de Catalunya i posessin ordre en una casa que perd esquelles per tots cantons.
