Arribarà el dia de Nadal i ho saps. Oncle Narcís, quant de temps! Ui, sí, tant de temps com un any; no hauria pogut esperar més. Li veuràs la brillantor als ulls. Serà la prova definitiva de l’ànsia per rematar la discussió que l’any passat va tancar la teva mare amb un “ja n’hi ha prou” salomònic i salvador. Arribarà a casa amb el dard esmolat a l’infern de l’americana: I què? Tot bé? Amb això sobrarà per entrar en la fase defensiva. Durant el vermut, per sort, la taula no estarà prou adobada per al tema. El tema, sí. L’únic tema que, en el fons, l’oncle Narcís està interessat a treure, encara que es faci el distret. Amb les escopinyes, els espàrrecs i les gambes salades només es pot fer un acostament preliminar. Ho regeix la llei del pica-pica a peu dret. Com va tot pel despatx? Encara llogueu aquell pis petit del Clot? Heu vist com ha crescut, el nen?
El nen s’arrossegarà pel parquet fent anar un cotxet de joguina, aliè a la guerra que és a punt de començar. Santa innocència. El teu pare escurarà un cigar al balcó i la mare s’emprenyarà: Joan, vols fer el favor de venir, que ja hem començat? I llavors tu, mentre fas un glop a la cervesa i pesques una oliva, els maleiràs a tots: si en Mas i en Junqueras s’haguessin posat d’acord, si l’ANC no s’hagués contaminat d’aquesta absurda batalla partidista, si fos possible esborrar els personalismes, creure en la política de debò, seria l’oncle Narcís qui es presentaria al dinar de Nadal amb el cap cot.
Però hi has arribat tu. Maleïts tots. Mira que vam fer la feina quan tocava. Tot un any esperant el novembre. Un 2014 marcat per un dia: el 9-N. L’Onze de setembre va ser l’empenta final: no es podia fer més difícil, una ve baixa amb mosaic inclòs, plena de gent de punta a punta. I quan va arribar el dia gran, després de mesos i mesos en què semblava que el 9 de novembre es plegaria el món, vas acompanyar la padrina a votar i us vau emocionar com mai: ella que va viure una guerra i tu que no t’hauries imaginat que algun dia votaries per la independència, encara que fos en una urna de cartró. Gairebé dos milions i mig de catalans van desobeir l’Estat espanyol. Fer marxa enrere? Impossible. Però una plaga de canibalisme ha fet furor al Parlament.
Com hem de seure? La mare farà els honors de la distribució. Tothom sap quin és el seu lloc a la taula però el ritual obliga a preguntar. L’oncle Narcís, com sempre, a la diagonal dreta, es descordarà l’americana i desplegarà el tovalló. Vi o aigua? Vi, gràcies. En necessitaràs moltes copes. La tieta repartirà l’escudella. Voleu pilota? És clar, dirà l’oncle Narcís, i abans que te n’hagis adonat, mentre la flaire del brou t’embriagui el cervell, ja haurà disparat a matar. Vau anar a votar el 9-N? Metzina a la sopa. Malparit.
La padrina explicarà que vau votar junts, tot tan emocionant, quin dia més bonic, i es farà el silenci més incòmode. Les culleres ressonaran contra els plats. No seràs tu qui parli primer dels caníbals, només faltaria. Serà ell qui, inesperadament, es rebel·larà contra l’emmudiment general: Doncs jo també. Saltaràs de la cadira. Ho has sentit bé? Què has dit, oncle Narcís, que vas votar? Ell somriurà amb aquella brillantor a la mirada que li havies endevinat només entrar i que no era mala llet sinó ganes de compartir una il·lusió. Vaig votar sí-sí, hi afegirà, perquè ja no veig clar que ens puguem federar amb aquesta ni cap altra Espanya. Però no sóc independentista, eh? Que no és independentista, diu! Carai, oncle Narcís, aquesta sí que no me l’esperava. Per primera vegada estem d’acord en alguna cosa! L’escudella, boníssima. I no, no gosareu parlar del ridícul dels polítics, ni li demanaràs si és partidari de la llista conjunta o de les candidatures separades, perquè no és el més important. Vivim un procés indeturable. I és Nadal.
