Aquest final d’any que s’acosta vé marcat per una sèrie d’esdeveniments globals, europeus i locals que provocaran i, de fet, provoquen ja conseqüències ben preocupants. Per centrar-ho en un sol dels escenaris possibles, vull referir-me a un comentari de Simon Kuper al F.T. Ja fa molts anys que el segueixo d’ençà que parlava de futbol com a holandès d’origen interessat en el fenomen Barça i he observat la seva evolució cap a un perfil més britànic i una temàtica més política i econòmica. I ara trobo que ha fet uns comentaris molt interessants sobre la forma en que “Itàlia ha perdut la dolce vita”. Observa que a les ciutats de talla mitjana de la part septentrional del país, la gent encara tracta de cobrir les aparences encara que sigui amb peces de roba de 50 cèntims o de sabates de 6 euros dels mercats a l’aire lliure. Tanmateix, el que està passant no és una crisi, que, per definició, té un final, sino un procés de constant declivi que no ha tingut parió en cap altre país desenvolupat des del 1945. I això significa que la generació perduda dels joves del present és la víctima d’una piràmide demogràfica que funciona amb les pensions de la gent gran, la dificultat d’acomiadar els de la mitjana edat i uns joves a l’aguait d’alguna feina precària i de curta durada. L’horitzó, naturalment, no permet comprar un pis o pensar en la paternitat. No és, doncs, gens incomprensible que, fins i tot els fills de família benestant hagin optat per l’emigració. I ja se sap com acaben els països que no tenen capacitat de retenir les seves minories selectes. La baixa natalitat marca la tendència a la reducció dels nuclis familiars i fa que la població del nord consumeixi la seva riquesa estalviada, en un país de poc endeutament privat i un model de quedar-se a viure a casa dels pares fins ben a prop dels 40 anys en una aliança intergeneracional perversa. De totes maneres el conformisme dels joves topa amb la inexistència el llocs de treball per a total la vida. La situació és doncs, literalment desesperada i la gent ja no creu en res, tot i que la democràcia encara no es veu perillosament amenaçada. Fins al punt que molts sectors ultradretans i reaccionaris poden votar un candidat de centre – esquerra com Renzi. Nogensmenys, a Itàlia li queda una gran qualitat de vida i això resulta molt satisfactori per als “hipsters” o bé per a atraure asiàtics interessats en la bona taula i algun museu. Es sembla molt poca cosa com a projecte, però no sembla que hi hagi perspectives de res millor.
A part, però, dels casos individualitzats, ens confrontem ara amb problemes d’abast general que, en una o altra mesura, afecten positivament o negativament, a tothom. D’entrada, cal tenir present que els darrers dos mesos, el petroli Brent ha experimentat una rebaixa del preu del 28% en dòlars USA, un 20% en naires nigerianes i un 2% en rubles russos. Naturalment, les conseqüències varien segons el cas dels països exportadors (OPEP que ja s’han reunit), dels que opten per devaluar la moneda en la mesura que pateixen l’impacte de la depreciació i les tensions inflacionistes de dos dígits, Veneçuela, per exemple, que té les reserves més grans del món perd 700 m. de dòlars per cada dòlar de rebaixa en el preu del barril. La reacció de l’OPEP ha consistit en no retallar la producció, cosa que òbviament ha perjudicat les monedes dels països emergents i exportadors. Entre els beneficiats hi ha, posem per cas, Turquia que, tanmateix, no guanya tant com el que perden els productors afectats. El dòlar canadenc ha baixat un 4% i la moneda noruega un 10,6 %. I la previsió és que els nivells anteriors tinguim encara força temps a recuperar-se i que la zona euro entrarà en deflació d’aquí a un any. A Espanya, hi ha l’esperança de que al 2016 es podrà recuperar la concessió del crèdits. A la Xina el resultat és ambivalent, perquè com a importador hi guanya, però també representa alguna complicació per la banda de ser el quart-productor.
En aquestes condicions, el govern de Madrid opta per presentar-se com un rutilant escenari de recuperació amb un panorama que no s’ajusta en absolut a la petulància d’un govern que vol presentar-se com el primer de la classe malgrat les greus dificultats amb les que segons tots els indicadors ens haurem de confrontar. L’economista Roubini ha ressuscitat el qualificatiu de PIGS referint-se a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya com a països (PIGS vol dir porcs, en angles) com a països amb uns deutes que fan impossible el seu creixement. El president del Bundesbank (Banc Central d’Alemanya), Weidmann es va quedar astorat a Madrid en veure que, animats per un optimisme sense justificació possible els fa invertir els papers respectius de Madrid i Frankfurt i és causa de que Rajoy i Guindos es resisteixin a controlar el deute i el dèficit. A Madrid algú hauria d’adonar-se que Alemanya gràcies a l’ortodòxia es finança a 10 anys al 0,7%. Per part seva, el profeta de la crisi, Nouriel Roubini, avisa que la zona euro pot caure en un estancament a la japonesa. Mentres tant, els països productors i exportadors s’han hagut d’empassar 316.000m. de dòlars de reducció d’ingressos amb tensions financeres que poden afectar les despeses en patrocini esportiu (campionats internacionals, clubs de futbol, etc.) i d’altres vies de finançament més preocupants en el món islàmic.
En qualsevol cas, l’economia espanyola se l’haurien de fer mirar. Així, potser a Madrid s’adonarien que tenen el trist i destacat paper de ser el país on més creixen les desigualtats com a conseqüència de la crisi que patim des del 2006. Ho diu l’Organització Mundial del Treball. Entre el 2006 i el 2010, els ciutadans espanyols van perdre el 17% del seu poder adquisitiu. Una injustícia agreujada pel fet que el 10% de la població més rica només ha experimentat una reducció del 3,5%, el 10% més pobre va perdre un 43%. Així, doncs, mentre pujava la productivitat un 8%, els salaris reals baixaven un 1%. A més a més, les dones cobren un 17% menys per la mateixa feina. I per si això fos poc, en el “ranking” de la corrupció, Espanya, segons Transparency International, ocupa el lloc nº 40, per darrera de tots els països desenvolupats i, fins i tot, d’alguns de més pobres i menys industrialitzats o evolucionats. I ja que parlem d’odioses comparances, val la pena fer constar que, a tot arreu del món on hi hagi un mínim d’economia de mercat, quan baixa el petroli baixa també de manera automàtica i proporcional el preu de la benzina. A no ser, és clar, que la corrupció generalitzada en tot allò que és negoci controlat pel govern de Madrid, sigui la causa d’una rigidesa a la baixa de preus i d’una incongruència tan irritant com indignant i aparentment delictiva. En resum, la baixada del preu del petroli dona esperances per a un creixement global encara que comporti també el risc inherent a una eventual desinflació. I com a carambola, la puja del dòlar empeny cap avall el preu de l’or. Cosa que deu tenir disgustat J. Mª Aznar que es dedica a les influències de l’empresa camadenco – texana en territori d’Amèrica Llatina, principalment a la Dominicana i relació a les mines de Vaca Muerta (entre Xile i Brasil). Realment, hi ha gent que té la sort de ser entesa, experta i professional en matèries diverses i que són com un “Jack of all trades”. Ja ho va dir Machado allò de “Castilla, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora”, un text al qual podríem afegir allò de “Soy espanyol. Luzco del mundo en la pavana, sobre el recio tahalí de mi tizona, una cruz escarlata que pregona mi abolengo de estirpe castellana”. Doncs bé, dispensin la franquesa, però aquest projecte de vida en comú a molts i molts ciutadans no ens resulta suggestiu. De cap de les maneres.
