Si una cosa ens ha ensenyat l’actual situació política a Catalunya és que no hi ha res de previsible en això que —boirosament— anomenem ‘el procés’. Tots els que anaven fent elucubracions sobre les coses han acabat fent el ridícul; tots els que encara venen fum sobre el que pugui passar a dos mesos vista obliden els errors que contenien les seves pròpies previsions. El millor d’escriure avui dia és que tothom ho oblida tot; fins i tot l’autor de les consignes. ¿Qui podia arribar a preveure que després del 9N Mas en sortiria reforçat?
Ara Oriol Junqueras fa el seu propi pla pel nostre futur. És un pla que no s’avé amb allò que el President va voler dissenyar per a nosaltres. No creu en la llista conjunta, i aprofita fins i tot per atacar i mirar de deixar el rival polític a l’estacada. Res de nou, doncs: competicions pel mateix espai polític. La manera de sempre de fer política, sí, accentuada perquè les sigles d’ERC es perceben, almenys des d’aquelles files, com a vencedores. El pla de Mas tenia més generositat, a pesar d’alguns punts discutibles.
El pla de Junqueras potser és més realista, però per això mateix és menys engrescador; tothom sembla haver canviat el xip; no així ERC, que ho veu tot en la dinàmica de sempre, accelerada pel ritme que se li vol donar al procés després del 9N. La veritat és que tot això no m’ha satisfet. ¿És versemblant que qui no es vol posar d’acord en una llista unitària ens pretengui fer creure que serà capaç de posar-se d’acord amb un Govern d’Unitat? Ho dubto molt.
Plebiscitàries contra constituents. Llistes separades contra llista unitària. Tot això està bé a un nivell teòric i de debat, però al carrer les coses es demanen ben netes i polides. ERC imitava en la seva conferència l’estètica de les xerrades TED, a l’americana, però sense haver-ne copsat tampoc el fons moral: generositat, simplicitat, optimisme i lucidesa —i 20 minuts i cap a casa. Junqueras no em va agradar; Junqueras va treure l’estilet polític, quan Mas havia proposat una treva.
A Junqueras se li endevina una superioritat de fons que no acaba de ser oportuna en l’actual tessitura; fins i tot un airet superbiós que li és contraproduent —encara que pugui ser justificat—. Està clar que hi pot haver alternatives raonables al pla de Mas, però no són les que Junqueras va exhibir el passat dimecres. ¿Sabeu quina és la llàstima? Que ara la senyora Forcadell haurà de desempatar, ja se li endevinava a la cara que això no li havia acabat de satisfer les esperances.
Em sembla que les anomenades ‘tietes’ de la causa hauran de fer les bodes sordes entre el sobiranisme de sigles i l’altre, el que pretén posar el país per sobre de l’abecedari. Que les senyores de la retòrica mel·líflua hagin d’arreglar tot això tampoc diu gaire a favor de la cosa. La gent té un projecte que va més enllà de la política acostumada, i que s’ha de resoldre amb mecanismes que no són els habituals. Els polítics ho fan tot complicat, perquè ho és. Però el consens a curt termini demana una facilitat a la qual tampoc hauria de ser tan difícil emmotllar-se. Ho compliquem, i tot perquè rere la simplicitat hi volem veure estratègies polítiques que no ens afavoreixen. Som malfiats.
¿Com hem arribat fins aquí? ¿Perquè, qui podia arribar a veure que Mas esquivaria la prohibició del TC i es jugaria la cara amb un procés participatiu, en el qual s’hi ha acabat sumant gairebé 2 milions i mig de persones? Els partidaris del primer 9N volien que aquest es convertís en la tomba política del President; per això insistien en la desobediència, peti qui peti, tot per a mirar de cremar el President Mas i deixar-lo en ridícul, com si així s’hagués de mostrar que no s’acabava de creure la cosa, i que tot plegat era una mentida, una excusa per anar fent fins que la cosa es posés massa negra. El 9N es definia com una d’aquelles ordalies medievals, on mitjançant una prova estranya hom se sotmetia a un gran dolor, del qual se’n deduïa la voluntat de Déu.
Els que volien, des del sobiranisme tàctic i des de l’espanyolisme aferrissat, que Mas es cremés, ara es troben amb un Mas reforçat, en una jugada tan que ni els guionistes de House of Cards podrien arribar a imaginar que la cosa ara tindria aquest caire, entre precari i transcendent, entre especulatiu i terriblement prosaic.
El futur no deixa veure la realitat del procés. Les enquestes són més importants, sembla, que les forces veritables. Les especulacions tenen més pes que les raons, i els poemes sobre el futur més interès per la gent que no les dificultats del dia a dia. Aquí tindran un pes decisiu les opcions pràctiques, les concrecions del que s’ha de fer a molt curt termini.
És la credibilitat de les jugades abastables en qüestió de dies el que farà que la gent no deixi de donar suport al procés, no que el procés sigui un gran somni ple d’incerteses i dubtes a anys vista. Les posicions estan ja agafades; tothom sap el que vol. Ja sabem què és Espanya i què pot oferir; els dubtes sobre la Catalunya sobirana són més engrescadors que no les tristes constatacions –vomitives– a les quals ens aboca l’estat. Tanmateix, hi ha una part de l’electorat que no viu a la Catalunya real sinó a la que pinten Tele5 i Antena3 i la Sexta; són aquests els que se senten temptats per Podemos.
Però el procés funciona perquè activa grans consensos, i aquests es defineixen en petites qüestions puntuals, molt immediates, abastables des del realisme. ¿És una d’aquestes qüestions, però, la llista única? Ara mateix crec que sí. ¿I és aquesta un sine quan non o condició sense la qual el procés perd embranzida? Si és així, Junqueras hauria llegit malament la situació.
S’han de fer càlculs, és veritat. L’opció per la llista única és la més estètica —la gent entén molt bé aquesta poesia—. La llista única té a favor la seva claredat sobiranista, i en contra la seva ambigüitat en l’eix esquerra – dreta, que fa que els fetitxistes de la política ‘social’ s’hi sentin a disgust. La gent és més d’esquerres que patriòtica? Ho haurem de veure. La veritat és que cada vegada que, últimament, sento la paraula ‘social’ sento esgarrifances: algú està preferint la sopa immediata i social espanyola al plat sobiranista català. Tot i que aquest és un dilema tan vell com el catalanisme…
A mi també em sembla que rere d’aquesta idea de la llista sense sigles hi ha un cert fàstic del joc polític per part del President Mas. Demana un temps sense traïcions ni martingales poca-soltes, ara sí per a poder de veres treballar pel país sense témer que aquell o l’altre et cremi les celles amb no sé quines tristes excuses (cosa que va fer Junqueras durant el seu TED elefantí).
Mas és un polític que vol construir de veritat, però s’adona que amb el mecanisme polític de sempre això és impossible. Demana una excepcionalitat, pròpia només dels temps de guerra —o d’excepció o setge— o dels temps constitucionals. I això Junqueras no ho compra.
De moment, els amics de les sigles es pensen que si no defensen el seu sector la política els passarà per sobre, mentre Convergència podria aprofitar l’absència de sigles per refer-se i agafar aire de cara a un futur sobirà.
Fins aquí el que se m’acut.
